Tal dia com avui de l’any 1118, fa 906 anys, les hosts del rei Alfons I d’Aragó entraven a Saragossa i prenien la ciutat més important de la frontera superior àrab, anomenada Al-Taghr. La caiguda de Sarakusta (el nom àrab de Saragossa) va representar un abans i un després en l’evolució del mapa polític de la vall de l’Ebre. Amb la presa de Saragossa, que venia precedida de la conquesta navarresa de Calahorra (1045), les dues principals ciutats de la vall alta i mitjana de l’Ebre passaven a mans cristianes. Tan sols tres dècades més tard (1148-1149), les hosts catalanes de Ramon Berenguer IV entrarien a Tortosa i a Lleida i completarien el domini cristià de la totalitat de la vall de l’Ebre.

Els àrabs havien conquerit la vall de l’Ebre entre el 714 i el 717. I el nou sistema de dominació era el fruit d’un pacte entre els conqueridors i les oligarquies indígenes, que havien acceptat arabitzar-se i islamitzar-se a canvi de conservar el seu estatus social, polític i econòmic. Durant l’època de dependència de Damasc (717-752) i la posterior etapa andalusina (752-1036), la vall de l’Ebre havia estat el domini més septentrional dels àrabs i havia estat anomenada Al-Taghr (frontera superior, en àrab). I la dominació del territori havia estat exercida per aquelles oligarquies indígenes, com els Banu-Qasi (descendents dels Cassius hispanoromans de Saragossa) o els Ben-Llop (descendents dels Llop hispanoromans de Lleida).

Amb la caiguda i fragmentació del Califat (1036), aquelles oligarquies d’origen indígena no tan sols havien conservat el poder, sinó que havien traçat aliances polítiques i econòmiques amb els estats cristians del nord, i els intercanvis comercials i humans s’hi havien intensificat notablement. No obstant això, a mesura que es produïa la caiguda de les principals ciutats de la històrica Al-Taghr (Calahorra, Tudela, Saragossa, Calataiud, Tortosa i Lleida), aquestes oligarquies i una part molt majoritària de les societats andalusines d’aquestes ciutats i aquests territoris serien obligades a emprendre el camí de l’exili, inicialment, cap a la València musulmana, i posteriorment a la conquesta de Jaume I (1229-1245), cap al regne nassarita de Granada.