Tal dia com avui de l’any 1866, fa 157 anys, a la Seu d’Urgell, Guillem d’Areny-Plandolit (la Seu d’Urgell, 1822 – Tolosa de Llenguadoc, 1876), en nom del Consell de la Terra, la màxima representació política de la societat andorrana; i Josep Caixal Estradé (El Vilosell, Garrigues, 1803 – Roma, 1879), bisbe de la diòcesi d’Urgell i com a copríncep de les valls d’Andorra; signaven el decret de la Nova Reforma. Aquesta Nova Reforma, impulsada per Areny-Plandolit (en aquell moment, el principal industrial del país) tenia l’objectiu de transportar el Principat d’Andorra a la modernitat política i social. Areny-Plandolit, tot i que havia nascut a la Seu d’Urgell, era fill d’una família de la petita noblesa andorrana, originària de la parròquia d’Ordino.

Fins a la Nova Reforma (1866), Andorra s’havia governat com una monarquia feudal. A finals de l’Edat Mitjana, els seus coprínceps o homes principals havien acceptat una vella reivindicació del poble andorrà: la creació d’una assemblea anomenada Consell de la Terra (1419), formada per quatre representants de cada una de les sis parròquies; que exerciria certes funcions de representació i de govern. Entre 1419 i 1866, el Consell de la Terra seria el parlament de les valls d’Andorra: defensaria els interessos del país, vetllaria per l’ordre públic, tindria cura de les infraestructures educatives i sanitàries, controlaria els pesos i mesures oficials; arbitraria els conflictes entre les parròquies i vigilaria els preus fixats per als productes de primera necessitat.

Però els membres del Consell de la Terra eren, generalment, els caps de casa més rics de cada parròquia; i això provocava una situació de desigualtat jurídica i política que beneficiava els privilegiats i perjudicava els humils. Curiosament seria l’home, en aquell moment, més ric del Principat, qui promouria la reforma, que consistiria en fixar, definitivament, en vint-i-quatre el número de representants del Consell, i en crear un sistema que garantia les mateixes oportunitats d’elecció per a tots els caps de casa (tant els privilegiats com els humils) de cada una de les parròquies. Aquesta Nova Reforma seria vigent durant seixanta-set anys, fins que el 1933 es va aprovar passar d’un sufragi restringit de caps de casa a un sufragi universal masculí.