Tal dia com avui de l’any 1702, fa 322 anys, i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715); un contingent de l’exèrcit anglès, comandat pel capità James Moore, ocupava la fortalesa hispànica de San Agustín, situada a la vora de l’oceà Atlàntic, a l’extrem nord-est de la colònia hispànica de la Florida. A partir d’aquell moment passaria a anomenar-se Saint-Augustine, i restaria sota el control dels anglesos quasi un segle, fins que a les acaballes de la Guerra de la Independència dels Estats Units (1775-1783) va retornar, efímerament, a domini espanyol (1783-1821); per passar, definitivament, a l'administració de Washington per la venda de la colònia de Florida als nord-americans (1821).

El període d’administració anglesa de Saint-Augustine (1702-1783) té una importància cabdal per a la història de la ciutat. Durant aquella etapa, el negociant escocès Andrew Turnbull va adquirir un paratge erm d’uns 100.000 acres (uns 4.000 km/2) situat a 100 quilòmetres al sud de Saint-Augustine, que s’anomenaria New Esmirna (1768) i que seria colonitzat per un col·lectiu de 1.500 menorquins (en aquell moment, Menorca també formava l’imperi britànic). El fracàs d’aquell projecte, a causa dels maltractaments físics que rebien els colons per part del promotor, va provocar l’abandonament d’aquell latifundi i la que es considera la primera marxa pels drets civils de la història de Nord-amèrica.

Els 600 supervivents de New Esmirna es van desplaçar fins a Saint-Augustine (1777) i el comandant de la fortalesa, Patrick Tonyn, en conèixer la seva història els va oferir uns terrenys al voltant que la zona militar, perquè s’hi establissin i els explotessin. Els “minorquians” serien els fundadors de l’actual ciutat civil de Saint-Agustine i durant diverses generacions van transmetre la llengua catalana de pares a fills. A principis del segle XX, la ciutat de Saint-Augustine (que llavors censava uns 6.000 habitants) encara era catalanoparlant. En l’actualitat, les famílies descendents d’aquells “minorquians” ja no conserven la llengua catalana, però mantenen costums i festes que els uneixen amb el seu origen.

El cementiri històric de Tolomato, actualment al centre de la ciutat, conserva les làpides retolades d’un mínim de quaranta nissagues “minorquians”: Alemany, Andreu, Arnau, Bagués, Baya, Bonet, Bonelli, Cànova, Capella, Capó, Carrera, Casanovas, Caulas, Fallani, Femenias, Genovar o Genovés, Hernàndez, Joaneda, Leonardi, Llambiàs, Llorens, López, Manuci, Mercadal, Mestres, Pellicer, Perpaul, Pomar, Pons, Reys, Rogero o Rogeró, Sabatel, Salom, Seguí, Serra, Síntes, Usina o Alzina, Vens o Vents, Vila i Vilallonga. Per saber més d’aquest episodi històric podeu consultar el reportatge “Quan als Estats Units es parlava català”.