Tal dia com avui, fa 203 anys, moria a Cadis Antoni de Campmany, figura cabdal de la Il·lustració catalana. Va néixer i va créixer a Barcelona en una família de llarga tradició intel·lectual, molt implicats en la ideologia de renovació política i social que postulava la Il·lustració. Les generacions que el precedien havien donat personatges de relleu en el món de la cultura, sobretot en el camp del dret. Campmany, però, va iniciar la seva carrera en l'exèrcit espanyol. Posteriorment es va retirar i va dedicar la seva existència a la investigació històrica –sobretot la que feia referència a Catalunya– i al conreu de la literatura.
Campmany representa el canvi de posició ideològica de les elits catalanes després de la derrota del 1714. Una ideologia forjada per la nostàlgia d'un passat de plenitud nacional que havia estat embolcallada amb una pàtina de la tètrica Il·lustració borbònica dominada per la Inquisició. El resultat era una pintoresca i dramàtica espanyolitat magistralment representada en les pintures de Goya. Una estrambòtica bandera de reformes polítiques i socials tan superficials que no tenien cap transcendència substancial. Va ser, també, un ferm opositor a les idees revolucionàries franceses, que va combatre des de la defensa del foralisme català liquidat per la Nova Planta borbònica.
Un dels aspectes més desconeguts de la seva trajectòria, però, és la seva destacada participació en les colonitzacions modernes d'Andalusia. Olavide, ministre de Carles III, i Campmany es van inspirar en Voltaire per crear les Nuevas Poblaciones. Van establir 1.500 famílies, procedents de Flandes, de Baviera i del Piemont, a Sierra Morena i al desert d'Écija. Se'ls va adjudicar terra, casa, bestiar i estris. L'única condició que se'ls exigia era que fossin pagesos i catòlics. Amb el temps van perdre la seva llengua, però han mantingut tradicions i cognoms que revelen l'inequívoc origen centreeuropeu d'una part de l'actual població andalusa.