Tal dia com avui de l’any 710, fa 1.312 anys, un estol naval àrab comandat pel general Musà ibn Nusayr desembarcava a Càller, vencia la resistència sarda i iniciava la conquesta de l’illa. Aquesta va ser la primera operació militar àrab de conquesta d’un territori europeu. La conquesta de Sardenya s’anticipava nou mesos a la batalla del riu Guadalete (juliol, 711) que va marcar l’inici de la conquesta àrab de la península Ibèrica. Els àrabs culminarien la conquesta de Sardenya en poques setmanes i dominarien l’illa fins al 778, quan una revolta popular els va expulsar. Musà seria, també, un destacat personatge de la conquesta àrab de la península Ibèrica.
Amb anterioritat, l’illa de Sardenya havia format part de l’Imperi romà fins a l’aparició dels vàndals (459), que pactarien amb les oligarquies sardo-romanes la creació d’un domini independent. La monarquia vàndala (que controlava les illes de Còrsega i de Sardenya i la façana marítima de Barbaria) va col·lapsar a principis del segle VI i l’Imperi bizantí (la nova superpotència de la Mediterrània) va envair l’illa (539). Els bizantins van tenir el control de Sardenya durant un segle i mig llarg (539-710), etapa durant la qual van imposar el cristianisme ortodox. Quan es va produir la invasió àrab, la societat sarda era, majoritàriament, de confessió cristiana ortodoxa.
Després de l’expulsió dels àrabs (778) —que coincidiria, cronològicament, amb la creació dels primers comtats carolingis catalans— la societat sarda no va retornar als models culturals i religiosos bizantins. La influència que la República de Gènova, el comtat de Provença i la marca carolíngia de Gòtia (el territori de les futures Llenguadoc i Catalunya) van exercir sobre la societat sarda, a través del comerç marítim, van inclinar la Sardenya postàrab cap a la cultura occidental i la confessió catòlica. Segles més tard, Sardenya passaria a formar part de l’edifici polític catalanoaragonès (1295) i hi estaria vinculada fins que el règim borbònic la va lliurar a Àustria (1714).