Tal dia com avui de l’any 1164, fa 959 anys, a Saragossa, els estaments de poder del regne d’Aragó (oligarquies nobiliàries, jerarquies eclesiàstiques i representants de les viles reials) reunits en corts, coronaven Alfons-Ramon nou rei d’Aragó. Alfons-Ramon era el fill primogènit de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona i Girona, i de Peronella d’Aragó, filla i hereva del rei Ramir II d’Aragó, l’últim monarca de la nissaga navarro-aragonesa dels Ximeno al tron de Saragossa. Alfons-Ramon va ser nomenat comte independent de Barcelona, Girona i Ribagorça, i rei d’Aragó, després de la mort del seu pare (1162), que havia estat Home Principal d’Aragó (havia exercit la potestas efectiva en lloc del seu sogre).

Prèviament a la coronació de Saragossa, Alfons-Ramon ja havia estat nomenat comte-independent de Barcelona i Girona (1162). Aquesta dinàmica seria general d'ençà que Barcelona i Aragó compartirien sobirà: a la mort del rei, el seu hereu i successor reunia les Corts catalanes —la màxima representació de l’estat, que jugava el paper de cap de la corona—, i jurava els Usatges de Barcelona (més endavant, les Constitucions de Catalunya). A canvi, rebia el nomenament de comte de Barcelona, en un futur equivalent a Home Principal de Catalunya. I després feia el mateix amb els estaments i els furs aragonesos, i rebia el títol de rei d’Aragó. Alfons-Ramon seria el primer sobirà compartit per catalans i aragonesos.

Quan va assumir el govern de Barcelona i Aragó, el futur Principat de Catalunya ja tenia el dibuix definitiu del seu mapa territorial. En canvi, el regne d’Aragó tot just havia saltat la ratlla de l’Ebre. Seria amb aquell primer monarca Bel·lònida que el regne aragonès coneixeria un impuls expansiu formidable (en la mesura del que havia liderat Alfons el Bataller a inicis del segle XII). Alfons-Ramon va incorporar als seus dominis aragonesos les valls dels rius Matarranya (amb Calaceit i Vall-de-roures) i Guadalop (amb Alcanyís) —repoblades amb catalans—, la vall del riu Jiloca (amb Daroca), i la zona muntanyosa al sud del port de Sant Just, amb les places fortes de Terol i Albarrasí.

Alfons-Ramon, primer sobirà comú de catalans i aragonesos, va fixar la capital dels seus dominis (la seu de la seva cancelleria) a Barcelona, que exerciria aquesta condició fins a la liquidació d’aquest edifici polític (ocupació borbònica de 1707-1714). Durant el seu regnat i fins ben entrat el segle XIV, el conglomerat polític format per la unió matrimonial dels seus pares s’anomenaria, simplement, “Corona”. L’apel·latiu “d’Aragó” no apareixeria —i de manera testimonial— fins passats ben bé dos segles, durant la segona meitat de la centúria del 1300, amb el regnat de Pere III, primer monarca d’ideologia autoritarista, i no es consolidaria fins a finals del XV, amb el monarca preabsolutista Ferran el Catòlic.