Tal dia com avui de l’any 1642, fa 382 anys, en el context de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59) l’estol de la Marina hispànica format per 48 naus (galiots, fragates i brulots) i comandat per Juan Alonso Idiáquez, que havia aparegut dos dies abans davant Barcelona amb el propòsit d’atacar la ciutat, es retirava després de patir importants desperfectes. La Marina hispànica havia estat foragitada per un estol naval francocatalà ancorat al port de Barcelona, format per 75 naus (30 galions i 14 brulots francesos, i 14 galeres i 14 coques catalanes) i comandat per Armand Maillé-Brezé, representant de Lluís XIV de França davant les institucions de govern de Catalunya. L’artilleria seria fonamental per decidir el resultat d’aquella batalla.
Els desperfectes provocats en les naus hispàniques, fruit de les andanades de l’estol francocatalà, va obligar Alonso a renunciar al seu objectiu i retirar-se a Mallorca. Un any més tard, es produiria una rèplica d’aquell combat naval, però amb un escenari i una iniciativa diferents. Va ser al davant del port de Cartagena (corona castellanolleonesa) el 3 de setembre de 1643; i en aquella ocasió l’atac va ser iniciativa de l’armada francocatalana. Els hispànics van reunir els estols de Flandes i de Nàpols, comandats per Petersen i Mencos; però aquell segon enfrontament també es va saldar amb victòria de l’estol de Maillé-Brezé, que va capturar 2 naus i va enfonsar 2 més de les 38 naus hispàniques i va causar centenars de baixes en l’enemic.
Després de Barcelona i de Cartagena, bona part de la Marina hispànica va restar destruïda i va perdre la seva primacia a la Mediterrània. Les batalles navals de Barcelona i de Cartagena anticipaven la fi del lideratge militar mundial que la monarquia hispànica ostentava des del 1518 (reunió dels patrimonis familiars de Carles de Gant), i que es confirmaria al final del conflicte hispano-francès (Tractat dels Pirineus, 1659).