Tal dia com avui de l’any 1235, fa 789 anys, les hosts de Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona —en nom del rei Jaume I—, i les dels seus feudataris (subordinats en aquella empresa militar) Nunó Sanç, comte de Rosselló-Empúries, i Pere de Coïmbra, comte consort d’Urgell, culminaven la conquesta de les illes d’Eivissa i Formentera, que d’aquesta manera quedaven incorporades a la corona catalanoaragonesa. Des del col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident (475), les Pitiüses havien estat en mans del regne germànic dels vàndals (segles V i VI), de l’Imperi Romà d’Orient, anomenats també bizantins (segles VI a X), del califat andalusí (segles X i XI) i, finalment, dels regnes taifes musulmans peninsulars (segle XI a XIII).
La població indígena de les Pitiüses havia estat totalment islamitzada i arabitzada durant els tres segles anteriors. I els conqueridors van aplicar un model de substitució similar al que ja s’havia aplicat a l’illa de Mallorca: la immensa majoria de la població va ser deportada al nord d’Àfrica i la minoria que s’hi havia resistit va ser convertida en captiva i venuda als mercats d’esclaus. Tot seguit, es van aplicar els acords previs a la conquesta, que dividien la propietat de l’illa en quatre quartons. Aquests quartons restaven en mans dels senyors feudals que havien finançat i liderat aquella empresa militar: l’arquebisbe de Tarragona, els comtes de Rosselló-Empúries i d’Urgell i el rei Jaume I com a senyor preeminent.
Un cop buidada l’illa, es va procedir a l’operació de repoblació i en aquest punt es van tornar a aplicar els acords previs a la conquesta. Es va promoure l’establiment de repobladors procedents dels feus dels senyors feudals que havien liderat la conquesta. I es va fer de manera proporcional a l’aportació de recursos de cada un. D’aquesta forma, la principal massa de nous pobladors procedia del Camp de Tarragona i, en menor mesura, dels comtats del Rosselló-Empúries i d’Urgell. L’aparell eclesiàstic de nova creació passaria a dependre de l’arxidiòcesi de Tarragona, i ho seria durant sis segles (1235-1851) quan el govern espanyol va pressionar perquè les Pitiüses fossin incorporades a l’arxidiòcesi de València.