Tal dia com avui de l’any 1705, fa 319 anys, el Dietari de la Generalitat consignava que, entre les set i les vuit del matí, els guaites de les torres de la muralla de Mar de Barcelona havien albirat un gran estol naval austriacista: “S’ha dexat veure (...) la armada de Inglaterra i Olanda, que compon més de cent sinquanta veles y se ha parat davant de esta ciutat”. En aquell moment, la ciutat i el país estaven governats pel minoritari partit borbònic, que havia proscrit la majoritària causa austriacista i havia perseguit i empresonat els seus dirigents. Per aquest motiu, quan es fa esment de la presència d’aquest estol naval, es presenta com una amenaça i es parla de “armada enemiga”.

La presència d’aquell gran estol naval obeïa al Pacte de Gènova, que, poc abans (20 de juny de 1705) havien subscrit el representant plenipotenciari anglès Mitford Crowe (home de negocis molt vinculat a Catalunya) i un grup de dirigents del partit austriacista català, encapçalats per Antoni de Peguera i els germans Eimeric i Domènec Perera. En aquell pacte, es deia que les forces aliades desembarcarien a Catalunya per alliberar-la del domini borbònic i, en contrapartida, el partit austriacista català derrocaria el govern col·laboracionista, armaria un exèrcit de 6.000 efectius i les Corts catalanes proclamarien Carles d’Habsburg comte independent de Barcelona i legítim rei al tron de les Espanyes.

Tan sols unes hores més tard d’aquell albirament, les tropes de l’aliança internacional austriacista desembarcaven a Montgat i a Badalona. Durant les setmanes posteriors, el partit austriacista català va presentar una primera lleva de 2.000 homes, que amb els 9.000 efectius angloneerlandesos, es van dirigir a Barcelona i el 14 de setembre de 1705 posaven setge a la ciutat. Les autoritats borbòniques van tancar la ciutat a pany i forrellat, però el 9 d’octubre de 1705, les classes populars barcelonines, dirigides per una veïna anònima anomenada Jerònima Peiró, es van rebel·lar, van prendre el poder i van obrir les portes de la ciutat.

El virrei borbònic de Catalunya, el castellà Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, va pactar sortir amb vida de la ciutat i el lliure trànsit fins a Castella. A canvi, acceptaria deixar tots els seus col·laboradors i tota la documentació del despatx en mans de les noves autoritats de la ciutat.