Tal dia com avui de l’any 587 aC, fa 2.611 anys, els exèrcits babilonis que havien conquerit el regne de Judea destruïen el temple de Jerusalem. Quan es va produir aquell fet, una bona part del poble jueu havia estat sotmès al captiveri; i, tot seguit, serien conduïts a Babilònia en règim d’esclavitud. Segons el Segon Llibre dels Reis, aquell captiveri va durar mig segle (fins al 538 aC). Recuperada la llibertat, i sempre segons el mateix text, la majoria d’aquella comunitat es va quedar, va conservar la religió i la tradició jueves, i, amb el decurs del temps, va esdevenir un dels grups socials i culturals més destacats de la regió de Mesopotàmia. Van tenir un paper molt destacat durant els períodes de dominació persa i grega del territori.

Passats més de 1.000 anys de la diàspora, el territori de Mesopotàmia passaria a formar part de l’Imperi àrab. Però els jueus de Babilònia no perdrien poder ni influència fins que es va produir la fi del règim omeia (756) a Damasc, capital de l’imperi àrab. Els jueus mesopotàmics, que s’autoanomenaven “exiliarques”, estaven molt vinculats als deposats omeia, i la majoria es van desplaçar cap a la península Ibèrica, buscant la protecció de l’únic membre supervivent d’aquella nissaga. Abd-el-Rahman, l’omeia supervivent, havia creat un estat independent a l’extrem del món àrab: l’emirat de Còrdova. Aquest grup d’exiliarques va ser acollit pel nou poder cordovès i van passar a exercir càrrecs de molta rellevància en l’administració andalusina.

Passats cinc segles de l’arribada dels exiliarques a Còrdova, les tropes castellanolleoneses del rei Ferran III entraven a la ciutat (1236). Els exiliarques es van adaptar a la nova situació i van conservar el seu poder i la seva influència. Passat un segle (1335), a Llerena (corona castellanolleonesa) naixia Yonati Bat Gedalliah, que, de gran, tindria una relació amb Frederic Alfons de Castella, fill il·legítim del rei Alfons XI de Castella, i germà del rei Enric II, primer Trastàmara al tron de Castella. Yonati (Coloma en català) seria la mare de Pedro Enrique de Castilla, perdiguer major del regne; l’àvia de Fadrique Enríquez, almirall de Castella; besàvia de Joana Enríquez, segona esposa del rei Joan II de Catalunya i Aragó, i rebesàvia de Ferran el Catòlic.