Tal dia com avui de l’any 1752, fa 272 anys, a Barcelona, entrava en funcionament el sistema d’enllumenat públic amb fanals de llum d’oli. Aquest sistema consistia en la instal·lació de fanals, majoritàriament de paret, situats principalment a les cantonades dels carrers, per reforçar la il·luminació que projectaven els petits punts de llum, també d’oli, que els particulars, des de feia segles, col·locaven al damunt de les portes d’entrada de les cases. Aquest sistema d’enllumenat públic exigia la dedicació de molts operaris: cada vespre i cada matinada era necessari encendre i apagar, de forma manual, cada un dels fanals de la ciutat.
La Barcelona de 1752 era una ciutat que, per imposició punitiva del règim borbònic, continuava reclosa a l’interior de les muralles (ho estaria fins al 1860), però que en tres dècades havia multiplicat per tres la seva població i ja ratllava la xifra de 100.000 habitants. L’expansió constructiva s’havia projectat cap a dalt (guanyant alçada) i cap endavant (retallant l’amplada dels carrers), i la tradicional il·luminació dels veïns resultava insuficient. Aquest seria el motiu —malgrat el desplegament de recursos que precisava— que impulsaria l’Ajuntament de la ciutat a implantar aquell sistema d’enllumenat públic.
No obstant això, l’enllumenat públic amb fanals de llum d’oli va tenir una llarga durada en el temps. Fins quasi un segle més tard (1842) no es va iniciar la seva substitució pels llums de gas. L’alcalde Joan Maluquer va proposar a les empreses que subministraven el gas de l’enllumenat públic de París i de Londres (que ja utilitzaven aquest sistema des del 1818), que creessin gasòmetres (fàbriques de gas) a Barcelona per a subministrar els fanals. El concurs el va guanyar Charles Lebon (Dieppe, Normandia, 1799) i la capital catalana seria la primera ciutat de la península Ibèrica que portaria a terme aquesta transformació.