Tal dia com avui de l’any 1897, fa 127 anys, a la vila de La Yaya (llavors província de Camagüey, colònia espanyola de Cuba), i en el marc de la Tercera Guerra de la Independència de Cuba (1895-1898); vint-i-dos delegats representants de totes les forces polítiques i militars independentistes reunits en assemblea nomenaven Bartomeu Masó Márquez president de la República de Cuba en Armes. Masó era el cap militar del segon Cos de l’Exèrcit independentista d’Orient, era un dirigent del Partit Revolucionari Cubà (que havia fundat José Martí el 1892), i, des de l’assemblea anterior (Jimanguayú, 1895), era vicepresident de la República de Cuba en Armes.
Bartomeu Masó seria el novè president (1897-1898) d’una llista de dotze presidents de la República de Cuba en Armes (1869-1899). Aquesta figura havia estat creada pel moviment independentista a l’inici de la Primera Guerra de la independència de Cuba, també anomenada Guerra dels Deu Anys (1868-1878). Passats trenta anys i conclosa la Tercera Guerra (1898), els espanyols —derrotats al camp de batalla— lliurarien la colònia als Estats Units i, el 1902, després de quatre anys d’administració nord-americana, Tomàs Estrada Palma, del Partit Moderat, es convertiria en el primer president de la República de Cuba.
Bartomeu Masó havia nascut el 1830 al ingenio Cerca Pie, al partit judicial de Yara (província de Granma) en una família formada pel comerciant i productor agrari Bartomeu Masó, nascut a Sitges a principis del segle XIX i emigrat a Cuba durant la dècada de 1820; i per la criolla Josefa Benita Márquez, d’ascendència canària. Masó es va comprometre amb el projecte independentista des de l’inici (1868) i durant aquell llarg procés, que va durar tres dècades (1868-1898), va patir represàlies, presó i exili. Entre 1879 i 1880 va estar exiliat a Barcelona; etapa durant la qual va conrear l’amistat amb els líders dels moviments republicans i catalanistes.