Tal dia com avui de l'any 1939, fa 78 anys, les dues màximes representacions dels governs democràtics de Catalunya i d'Euskadi -el president Lluís Companys i el lehendakari Jose Antonio Agirre, acompanyats pels membres dels seus respectius gabinets- travessaven la frontera hispanofrancesa pel pas de la Vajol (Alt Empordà) i iniciaven el camí de l'exili. El dia abans l'exèrcit revoltat havia ocupat Girona, l'última gran ciutat catalana que havia restat sota el control de la legalitat republicana. A la Vajol es plasmava la derrota de la democràcia, i es posava fi al somni de progrés i llibertat que s'havia iniciat 8 anys abans amb la proclamació de la República.
Durant les setmanes prèvies i posteriors a aquella data -entre gener i març de 1939- es va produir una onada massiva d'exiliats que els historiadors quantifiquen en 500.000 persones, la meitat dels quals eren catalans. Considerant que Catalunya tenia 2 milions d'habitants, la xifra parla per si sola. Aquells exiliats ja no fugien del front de guerra. Escapaven, per salvar la vida, de la brutal repressió que havia desfermat l'exercit franquista -i els paramilitars que els prestaven suport- en el context de la “Operación Cataluña”. La culminació d'un conflicte que els revoltats havien convertit en una guerra de liquidació física, d'extermini de l'enemic.
El president Companys va ser capturat -un any després- per la Gestapo i lliurat a les autoritats de Madrid. Va ser falsament acusat de sedició, jutjat sense garanties processals, condemnat a mort i afusellat. És l'únic cas en la història d'Europa en què el president d'un govern democràtic ha estat afusellat. I el lehendakari Agirre ja no va tornar mai més. Inicialment es va instal·lar a París, on va posar diners del Govern basc per contribuir al restabliment de la Generalitat a l'exili. Posteriorment, amb l'ocupació alemanya de França, es va exiliar a Nova York. I finalment, alliberada França, va tornar a París, on va morir 21 anys després d'haver passat per la Vajol.