Tal dia com avui de l’any 1525, fa 500 anys, el Dietari de la Generalitat consignava l’arribada a Barcelona del nunci apostòlic Baltasar Castiglione, nomenat ambaixador de la Santa Seu davant la monarquia hispànica pel papa Climent VIII. En aquell moment, l’Església Catòlica vivia immersa en una situació crítica, per l’aparició de la Reforma luterana (1521) i per les guerres entre les monarquies francesa i hispànica pel control de la península italiana que amenaçaven la independència dels Estats Pontificis. Castiglione era un prestigiós diplomàtic i poc després esdevindria, també, un reconegut escriptor en publicar El cortesà (1528).
Segons el Dietari de la Generalitat, Castiglione es va allotjar al Palau Episcopal de Barcelona que, des del 1356, ja estava situat al seu actual emplaçament. Durant la seva estada, que el Dietari no concreta, però que s’hauria allargat per espai d’uns dies, el seu amfitrió va ser el bisbe Guillem Ramon de Vich, de la poderosa família valenciana dels Vich, molt vinculats al poder pontifici. Castiglione pretenia que els Vich, també molt propers amb la cancelleria hispànica, l’ajudessin a convèncer Carles de Gant —rei de la monarquia hispànica i emperador del Sacre Imperi— que posés fi a les hostilitats a la península italiana i a armar una mena de croada contra els luterans.
L’endemà de la seva arribada a Barcelona, el nunci Castiglione es va entrevistar amb Lluís de Cardona i Enríquez, abat de Santa Maria de Solsona i que, per la seva condició d’eclesiàstic, havia estat elegit pel seu estament per a presidir la Generalitat durant el trienni 1524-1527. Cardona formava part d’aquella aristocràcia catalana derrotada per la Revolució Remença (finals del segle XV) que Ferran el Catòlic (l’avi i antecessor de Carles de Gant) havia salvat de la seva desaparició arranjant la seva unió —amb matrimonis concertats— amb la noblesa terratinent castellanoandalusa; i, per tant, era molt propera als interessos de la cancelleria hispànica.
Castiglione no va aconseguir el seu propòsit. Els exèrcits hispànics estaven arraconant els francesos i Cardona es va negar a ajudar el nunci. Poc després es produiria la mort del bisbe Vich (juliol, 1525) i Carles de Gant pressionaria perquè Cardona ocupés la mitra barcelonina. Però el papa Climent VII, en represàlia per la desafecció de Cardona, nomenaria bisbe de Barcelona Silvio Passerini (ambdós eren naturals de Florència i formaven part del nucli de poder dels Médici). Carles de Gant interpretaria aquell nomenament com un desafiament i poc després no faria absolutament res per impedir el saqueig de Roma a mans dels exèrcits hispànics (maig, 1527).