Tal dia com avui de l’any 1803, fa 221 anys, els representants dels governs de la República francesa (dirigit per un triumvirat format per Napoleó Bonaparte, Jean Régis de Cambacérès i Charles François Lebrun); i dels Estats Units (liderats pel president Thomas Jefferson); protocol·litzaven la venda i feien efectiu el traspàs de domini de la colònia francesa de Louisiana, que a partir d’aquell moment passava a ser un territori sota administració nord-americana (no esdevindria un Estat de la Unió fins al 1812). Aquell acte es va portar a terme a l’anomenat Cabildo, un edifici construït a mitjan segle XVIII que havia estat la residència dels governadors colonials francesos (1699-1766 i 1802-1803) i espanyols (1766-1802).

En aquell moment, Nova Orleans era una ciutat de 10.000 habitants (l’Havana o Barcelona en tenien més de 100.000) amb una petita però dinàmica colònia de catalans o descendents de catalans que s’hi havien establert durant el mandat d’Esteve Rodríguez-Miró i Sabater (Reus, 1744 – Bergara, 1795), segon governador espanyol de la colònia (1785-1791). Miró, durant la seva governació, havia promogut l’establiment de 200 famílies originàries de Reus i de la seva comarca; que es van assentar i “plantar botiga” als carrers principals d’aquella petita capital colonial (els actuals Chartres Street, Royal Street, i Bourbon Street; situats a l’anomenat Vieux Quartier).

El cas més paradigmàtic d’aquella colonització el protagonitzaria un comerç de sabateria, creat durant l’època Miró pels comerciants Font i Juncadella, de Reus. Amb l’efímer canvi d’administració (espanyola cap a francesa) de 1802-1803; ni Font ni Juncadella ni la resta de colònia catalana van abandonar els seus negocis. I amb el canvi d’administració francesa a nord-americana, també van continuar al capdavant dels seus comerços. Passats setze anys (1820) Font havia mort i Juncadella traspassaria el negoci a uns nebots de Reus, els germans Aleix, que amb el barceloní Gaietà Ferrer (en aquell moment, el barman més famós de l’Havana) el convertirien en l’Old Absinthe House, un dels bressols del jazz; i, actualment, un espai històric.