Tal dia com avui de l’any 1759, fa 265 anys, als afores de la ciutat de Quebec (capital històrica del Quebec), es lliurava la Batalla de les Planúries d’Abraham, que va enfrontar l’exèrcit colonial francès, format per 3.500 efectius i comandat pel general Louis de Montcalm (Nimes, Llenguadoc, 1712), i l’exèrcit colonial britànic, integrat per 5.000 homes i liderat pel general James Wolfe. Les tropes franceses estaven compostes per 2.000 soldats de la metròpoli i 1.500 milicians de la colònia. Entre les forces originàries de la metròpoli hi havia el Regiment Royal-Roussillon, un contingent de 1.000 homes originaris de la Catalunya Nord, que havien estat emplaçats al Quebec a l’inici del conflicte (1754) i que havien estat decisius en la victòria francesa a la Batalla de Ticonderoga (1756).

Aquella batalla seria —amb la de Ticonderoga— un dels grans episodis de l’anomenada Guerra franco-índia (1754-1756), que va enfrontar francesos i britànics (les dues principals potències de l’època) pel domini de Nord-amèrica. Però cadascuna d’aquestes batalles va tenir un signe diferent. Mentre que a Ticonderoga (actualment estat de Nova York), Montcalm i el seu regiment de catalans van obtenir una gran victòria, que els franquejaria el camí cap a les principals ciutats de les colònies britàniques de Massachusetts, Connecticut i Rhode Island; tres anys més tard, s'havia girat la truita i la derrota francesa als afores de la ciutat de Quebec inclinaria definitivament la balança d’aquell conflicte a favor dels britànics.

La història del Regiment Royal-Rousillon es remuntava al 1657, en la darrera fase de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). En aquell moment, el Principat havia estat ocupat pels hispànics, i el cardenal Mazzarino, ministre plenipotenciari de Lluís XIV, va reorganitzar les forces aliades francocatalanes i va ordenar la creació del Regiment Royal-Catalan, que després de la Pau dels Pirineus (1659) passaria a anomenar-se Royal-Roussillon. L’annexió dels comtats nord-catalans a França es traduiria en la més absoluta ruïna econòmica d’aquell territori, i això explicaria la permanència d’aquell regiment en el temps, que es nodriria de nois que cercaven una sortida laboral a una situació de misèria provocada per França.