Tal dia com avui de l’any 1453, fa 571 anys, l’exèrcit otomà —dirigit pel seu sobirà Mehmet II— derrotava les darreres defenses i saltava les muralles de Constantinoble. Amb la caiguda de la capital romana d’orient, es posava fi a un imperi que havia estat fundat quinze segles abans per August, el primer emperador de Roma (27 aC). Posteriorment, l’any 395, l’Imperi Romà havia estat dividit en dues parts: l’occidental, amb capital a Roma, i l’oriental, amb capital a Constantinoble (l’antiga Bizanci, fins aleshores cap de la província romana de Tràcia). L’any 475, la part occidental va enfonsar-se definitivament, però, en canvi, la part oriental no tan sols resistiria el procés de descomposició que afectava Roma, sinó que, poc després, assoliria la seva època més esplendorosa (segles VI i VII) i es projectaria en el temps fins al 1453.

La caiguda de Constantinoble va ser la culminació d’una etapa de crisi que s’havia iniciat amb el canvi de mil·lenni (segles X i XI). Aquell imperi, que a cavall de les centúries del 500 i del 600 havia consolidat el domini sobre la seva meitat, s’havia expandit sobre bona part de les antigues possessions romanes occidentals (península Itàlica, Sicília, Sardenya, Còrsega, litoral mediterrani de la península Ibèrica, Balears, Magrib) i havia esdevingut la primera potència del món conegut. Mil anys més tard i cinquanta anys abans de la caiguda (principis del segle XV), havia quedat reduït al territori de tres petites regions (Bòsfor, Salònica i Atenes) que tan sols representaven un 1% de la superfície de l’època de plenitud. El seu darrer emperador va ser Constantí XI, que va morir defensant les muralles de la ciutat el dia de la caiguda. 

Durant aquest procés de crisi i contracció, l’Imperi d’Orient va estar greument amenaçat en diverses ocasions. Durant les croades a Terra Santa (1099-1394), els cavallers que lideraven aquelles operacions van atacar l’Imperi d’Orient per a crear-hi dominis personals. Però l’amenaça més greu la va patir entre 1303 i 1318, quan la Companyia Catalana d’Orient (els almogàvers) hi havien acudit com a mercenaris de l’emperador romà, però després d’una sèrie de traïcions, havien desplegat una sèrie de campanyes de rescabalament que havien estat a punt de provocar la caiguda de l’Imperi. Els emperadors orientals Andrònic II i Miquel IX haurien d’acceptar la constitució dels ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria (1311-1390), enclavats al cor de l’Imperi, com una premonició que anticipava el final d’aquell històric edifici polític.