Tal dia com avui de l’any 1466, fa 558 anys, a Toledo (capital de la corona castellanolleonesa), el rei Enric IV de Castella i de Lleó, anomenat l’Impotent (germà gran i predecessor d’Isabel la Catòlica), signava un edicte que autoritzava els alcaldes de les viles de Guipúscoa (en aquell moment el territori més nord-oriental dels seus dominis) a perseguir, arrestar, jutjar, condemnar i executar les dones acusades de practicar la bruixeria. Aquell edicte era un dels primers d’aquesta naturalesa, i quan es va promulgar encara faltaven dotze anys per a la creació de la Inquisició hispànica (1478).
Amb aquell edicte s’iniciava un llarg període de caceres de bruixes que es perllongaria fins a principis del segle XVII. A diferència del que generalment imaginem, aquelles caceres van ser promogudes per les autoritats civils i la Inquisició hi va tenir un paper limitat. Durant aquella etapa, es van formular milers d’acusacions de bruixeria contra dones que eren sacerdotesses o que simplement practicaven la religió ancestral dels bascos. Les sacerdotesses, assenyalades com a bruixes, eren dones amb un extraordinari corpus de coneixements d’obstetrícia, de psicologia, de propietats medicinals dels elements de la natura i de la gestió de les energies.
L’antropologia basca ha estudiat a fons aquest fenomen i la majoria dels investigadors coincideixen a afirmar que les caceres de bruixes a Euskal Herria (Guipúscoa, finals del XV, Navarra, segle XVI i Lapurdi, principis del XVII) són la primera gran operació de persecució, orquestrada pel poder de l’Estat, contra la llengua i la cultura basques. Pierre de Lancre, enviat del rei Enric IV de França per exterminar les bruixes del País Basc nord (1609), va proclamar que l’euskera era la llengua de Satanàs. Durant aquest període, s’estima que, només a Euskal Herria, van ser perseguides més de 10.000 dones i van ser torturades i assassinades més de 3.000.