Tal dia com avui de l’any 1884, a Berlín (Alemanya), s’iniciava una reunió dels representants de tretze potències europees i dels Estats Units d’Amèrica per al repartiment del continent africà. L’interès de les potències occidentals per la dominació militar i l’extracció de recursos de l’Àfrica s’havia intensificat durant el segle XIX, amb la demanda de productes del sector primari destinats a abastir la indústria. Durant el segle XIX, s’havia introduït la màquina de vapor en els processos de fabricació i la producció industrial i els beneficis que generava s’havien disparat fins a cotes, fins llavors, mai conegudes.

Inicialment, a aquella reunió s’hi van citar els representants diplomàtics d’Alemanya (que s’acabava d’unificar), Bèlgica, Dinamarca, l’Estat espanyol, França, l’Imperi otomà, l’Imperi austrohongarès, Itàlia (que també feia pocs anys que s’havia unificat), els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit de la Gran Bretanya, el Regne Unit de Suècia i Noruega, i Rússia, i —també— dels Estats Units d’Amèrica. Tres mesos i mig més tard, quan va cloure aquella conferència, set representacions que havien estat a la cerimònia inaugural (sis d'europees i la nord-americana) s’havien retirat, perquè els seus interessos eren a altres parts del planeta.

Les grans beneficiàries d’aquell repartiment van ser França (que veuria confirmades les seves aspiracions sobre Àfrica Occidental, des de la Mediterrània fins al golf de Guinea) i la Gran Bretanya (que aconseguiria que la resta de participants acceptessin el seu projecte de domini del corredor nord-sud Alexandria-Ciutat del Cap). El rei de Bèlgica veuria confirmada la seva possessió personal sobre el Congo. Portugal sobre Angola i Moçambic, i Alemanya sobre Tanganika i l'Àfrica del Sud-oest. Ni portuguesos ni alemanys no podien projectar els seus respectius dominis i unir-los (est-oest) perquè havien de deixar espai per al corredor britànic (nord-sud).

Els espanyols van ser els grans derrotats en aquella conferència. La feblesa internacional del règim d’Alfons XII, i l’escassa capacitat dels seus negociadors, faria que l’Estat espanyol només confirmés la possessió dels territoris continentals del Rif (el terç nord de l’actual Marroc, que ja havia estat conquerit el 1860 pel general Prim), de Riu d’Or (posteriorment, el Sàhara Occidental) i de Riu Muni, i el territori insular de Fernando Poo (posteriorment, Guinea Equatorial). Aquests territoris, per exemple, representaven el 10% de l’extensió de les possessions territorials portugueses i el 5% de les expectatives de generació de riquesa de les possessions franceses.