Tal dia com avui de l’any 1415, fa 609 anys, a Ceuta (llavors una plaça del regne amazic dels benimerins), es lliurava una batalla que enfrontaria l’exèrcit del príncep portuguès Enric el Navegant contra el del governador local Ben Salah. El dia abans, un estol portuguès format per 200 naus que transportaven 45.000 efectius havia embarcat a Algesires (eren en aquella plaça amb l’autorització dels castellanolleonesos), havia travessat l’estret de Gibraltar i havia desembarcat a les platges de Ceuta sense oposició. Segons la investigació historiogràfica, aquella maniobra va agafar inexplicablement desprevinguda la guarnició local, que davant la desproporció de forces, només va poder resistir unes hores.

Segons la historiografia, la presa de Ceuta (1415) marca el punt d’inici de l’era de les colonitzacions europees modernes. Amb anterioritat, els navegants catalans i genovesos havien intentat crear establiments colonials a les illes Canàries, però aquells projectes no havien culminat amb èxit. En canvi, després de l’ocupació portuguesa de Ceuta i en el decurs del segle XV, la monarquia lusitana aconseguiria crear i consolidar una sèrie d’establiments colonials a la costa atlàntica africana, entre l’estret de Gibraltar i la desembocadura del riu Senegal, que són considerats l’inici d’aquest fenomen colonial europeu al continent africà i, durant els posteriors segles XVI al XIX, a la resta de continents del planeta.

El perquè la corona catalanoaragonesa no es va sumar a aquesta estratègia es deu al fet que la nissaga Trastàmara s’havia compromès amb les classes mercantils de Barcelona i de València (els seus principals aliats en la seva cursa al tron de Barcelona, 1412), a restaurar el domini catalanoaragonès a la Mediterrània. Ferran I va morir poc després de guanyar el tron (1416), però el seu fill i successor Alfons el Magnànim va dedicar tots els esforços de la Corona a conquerir el regne de Nàpols (1434-1435). La conquesta i incorporació de Nàpols seria especialment beneficiosa per a les classes mercantils i per a la baixa noblesa catalanoaragonesa, però condemnaria el país a una posició secundària en la nova era que havien encetat els portuguesos.