Tal dia com avui de l’any 1038, fa 986 anys, l’arquebisbe Guifré de Narbona (metropolità de les diòcesis catalanes) consagrava la catedral de Sant Pere de Vic, que havia estat promoguda per l’abat Oliba. La construcció d’aquell nou edifici, d’estil romànic, s’havia iniciat vint anys abans (1018) i no culminarien fins passats dotze anys de la consagració (1046). Va ser edificat en un espai urbà (actual plaça de la Catedral) destinat a usos religiosos des de, pel cap baix, l’època visigòtica (segle VI). El nou temple romànic de Vic estava format per una nau, amb transsepte de cinc absis, una sala capitular i un campanar separat que tenia una alçada de 46 metres.
A finals del segle XVIII, la ciutat de Vic havia multiplicat per deu la població amb relació a l’època de construcció de la vella catedral, i aquell edifici romànic primigeni va ser enderrocat per bastir temple de major dimensió. El 1781 es va enderrocar el vell temple i es van iniciar les obres del nou edifici. Mentrestant, els actes religiosos es van passar a oficiar a l’església de Santa Maria la Rodona, situada dins el perímetre del que seria la nova catedral i que seria malauradament enderrocada el 1787, quan ja s’havia habilitat part del nou edifici. El 15 de setembre de 1803, la catedral de Vic era consagrada per segona vegada.
Quan es va consagrar per primer cop la catedral de Vic (1038), els comtats catalans ja s’havien independitzat políticament i militarment del regne de França. Però, en canvi, la tercera pota de la independència (l’eclesiàstica) no havia estat possible. L’abat Oliba va promoure la construcció d’un nou temple que havia de ser la seu metropolitana de les diòcesis catalanes. I, durant el segle XI, els seus bisbes van aconseguir alguns drets arxidiocesans. No obstant això, aquesta independència no arribaria fins que Ramon Berenguer III va incorporar Tarragona als dominis comtals de Barcelona (1114) i el Pontificat va restaurar la vella arxidiòcesi de l’època romana i visigòtica.