Tal dia com avui de l’any 1939, fa 80 anys, en el context dels mesos immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Catalunya i a la conclusió de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el ministre d’Afers Exteriors de la República francesa, Georges Bonnet, feia pública la xifra de 500.000 refugiats republicans (la meitat catalans) que, entre gener i febrer de 1939, havien travessat la frontera. Bonnet va fer públic, també, que uns 240.000 ja havien sortit de territori francès en direcció als països d’acolliment: la Unió Soviètica, Gran Bretanya, Mèxic, Argentina, Xile, Uruguai, Veneçuela i Cuba.

La resta, segons Bonnet, continuava en territori francès, reclosa dins els camps de concentració que havia habilitat el govern Daladier. També, segons Bonnet, la sortida d’aquest contingent era més lenta, per què els governs dels països d’acolliment revisaven individualment els expedients d’exili. En aquella declaració pública, Bonnet va argumentar que dels 260.000 refugiats que continuaven en territori francès, hi havia 180.944 milicians que tenien molts problemes per fer prosperar els seus expedients d’exili i que, fins i tot, la Unió Soviètica havia denegat algunes peticions d’entrada.

La resposta francesa a l’exili republicà (les condicions infrahumanes en que van ser concentrats els refugiats), ha generat un intens debat durant dècades que s’explica per l’escassa alçada política dels governants francesos en aquell context històric. Tant el president de la República, Albert Lebrun, com el primer ministre, Edouard Daladier, estaven més preocupats per no tenir un conflicte diplomàtic amb els règims de Hitler, Mussolini i Franco, que en donar una resposta (a l’alçada de la història i del prestigi de França) a aquella brutal crisi humanitària.

Precisament, aquell mateix dia, arribava a Barcelona en visita oficial el mariscal Petain, que un any més tard (1940) es convertiria en el cap d’estat del govern pronazi de Vichy. Petain va arribar a Barcelona per negociar amb les autoritats franquistes de Catalunya la “devolució” dels milicians que el règim franquista considerava més perillosos. L’esclat de la Segona Guerra Mundial (setembre de 1939), la invasió alemanya de França (juny de 1940) i la incorporació de molts d’aquests milicians a la resistència comunista francesa ho impediria.

Els governs de la República francesa no han fet mai publiques les xifres de morts —a causa de la fam, el fred i les malalties— als camps on havien concentrat els centenars de milers de refugiats republicans. Però algunes investigacions historiogràfiques xifren les morts en desenes de milers. I si bé els combatents republicans que van col·laborar a expulsar els nazis de França van ser reconeguts (el primer tanc que va entrar a París —maig de 1945— portava una senyera de Catalunya), mai cap govern de la República francesa ha demanat perdó pel tracte infrahumà que van rebre els refugiats republicans.