Tal dia com avui de l’any 301, fa 1.723 anys, un grup de cristians, perseguits per l’aparell repressiu romà, van escapar del seu indret d’origen —l’illa d’Arbe (actualment, Rab), a la costa dàlmata—, van travessar el mar Adriàtic d’est a oest, van desembarcar prop de la ciutat d’Ariminum (actualment, Rímini), i es van refugiar en un paratge muntanyós situat a deu quilòmetres de la línia de la costa. Aquesta versió és la que ha estat transmesa, durant segles, per la tradició oral. I si bé és cert que no ha estat històricament provada, sí que és universalment acceptada. La mateixa tradició afirma que aquell grup de cristians estava liderat pel seu diaca, el picapedrer Marinus, que seria el que acabaria donant el nom al país.

Aquell grup es va assentar discretament al cim del mont Titano, i durant els segles següents va desenvolupar i consolidar un sistema econòmic i polític autònom. Després de l’ensorrament de l’Imperi romà, les antigues províncies romanes de l’Emilia i la Flaminia van ser ocupades, successivament, per ostrogots, bizantins, llombards i francs, i en alguns documents apareix com una comunitat amb una identitat pròpia i diferenciada, però en aquell moment (segles VIII a X), sota el control del ducat de Spoleto (que s’estenia sobre l’actual regió de les Marques). Poc abans de l’any 1000, la documentació de la zona ja parla del Territori de San Marino i de la Comunitat de San Marino, com un domini que actuava de forma més o menys independent.

Després de l’any 1000, el país apareix documentat com a República de San Marino. Però en aquell context històric, una república no era un règim democràtic com ho podem entendre en l’actualitat, sinó que es referia a un estat dominat, exclusivament, per les classes plebees. A l’assemblea, anomenada Arengo, hi era representada tota la societat, però únicament hi podien participar els homes que eren majors d’edat i, sobretot, que eren caps de casa, i elegia de forma periòdica a dues personalitats, els Capitans Regents, que feien la funció simultània de president i al mateix temps es fiscalitzaven l’un a l’altre. L’any 1300 van aprovar la seva primera constitució, els Estatuts Comunitaris, i el 1600 les actualment vigents Lleis Estatutàries.