Tal dia com avui de l’any 259, fa 1764 anys, a la ciutat romana de Tàrraco —actualment Tarragona—, eren assassinats Fructuós, Eulogi i Auguri, dirigents de la comunitat cristiana clandestina local. Segons les fonts documentals (la Passio Fructuosi, redactada per un membre anònim de la comunitat cristiana local, i considerada el primer document cristià de la península), el bisbe Fructuós i els diaques Eulogi i Auguri van ser detinguts el 16 de gener del 259, i durant els quatre dies següents van ser torturats, jutjats i condemnats a mort per la pràctica d’una religió diferent de la confessió estatal. El 21 de gener del 259, eren lligats a una estaca i cremats vius a l’arena de l’amfiteatre, davant d’un nombrós públic.
La detenció, judici i assassinat dels tres dirigents de l’Església de Tàrraco es va produir en un context de duríssima persecució a les comunitats que practicaven confessions no oficials. El poder romà considerava que aquestes pràctiques eren totalment subversives i que atemptaven contra l’Estat i contra la unitat de l’Imperi. Al Conventus Tarraconense, una de les tres subdivisions de la Província Tarraconense —que abastava l’actual territori de Catalunya i meitat nord del País Valencià—, el governador romà Emilià va desfermar una brutal onada repressiva contra tota mena de confessions no oficials (les religions ancestrals del territori, la nova religió cristiana) que culminaria amb l’assassinat de Fructuós, Eulogi i Auguri.
Quan es va produir aquesta massacre, Tàrraco era la ciutat més poblada de la meitat nord de la península Ibèrica. Amb 30.000 habitants, disposava d’unes importants infraestructures destinades a l’oci i a l’espectacle de la població de la ciutat i de la rodalia; com, per exemple, l’amfiteatre. Aquest edifici de planta ovalada, situat a extramurs entre la trama urbana i la platja, es destinava a espectacles com les lluites de gladiadors, les lluites navals (omplien d’aigua l’espai de l’arena amb un complex sistema hidràulic), i al martiri i execució d’elements considerats dissidents del règim. L’amfiteatre de Tàrraco tenia capacitat per a 14.000 espectadors, i, generalment, els espectacles que s’hi celebraven eren finançats per personatges importants de la ciutat.