Tal dia com avui de l’any 1092, fa 932 anys, a Balànsiya (l’actual València), una revolta popular liderada pel cadí (jutge) ibn Yahhaf, acorralava i assassinava Yahya ibn Ismail al-Qadir, rei de la mamlaka (regne) andalusí de Balànsiya. Aquest fet es va produir en un context de tensió, provocat pel desembarcament a la península dels exèrcits almoràvits; integrats, principalment, per un grup ètnic subsaharià de religió musulmana profundament radicalitzat, que xocava amb el paisatge de relativa tolerància que imperava en la societat peninsular andalusí; formada, majoritàriament, per població autòctona (d’origen hispanoromà i hispanovisigòtica) que s’havia islamitzat durant la primera etapa de dominació àrab (segles VIII a XI).

La mamlaka de Balànsiya i els seus monarques havien estat sota la protecció militar del regne cristià de Lleó, que els cobrava unes oneroses pàries (tributs) per aquesta empara. Fins a l’any 1090 quan l’aventurer i empresari de la guerra castellà Rodrigo Díaz de Vivar (conegut com el Cid Campeador), amb la seva tropa de mercenaris, va desplaçar la monarquia lleonesa i usurpar les pàries. En aquell context d’incertesa, la societat andalusina de Balànsiya es va dividir entre els que acceptaven aquella situació (liderats pel rei al-Qadir) i els atemorits per l’avanç dels almoràvits (que estaven envaint les mamlakes del sud peninsular) i per les represàlies derivades de la radicalitat d’aquells invasors (dirigits pel cadí ibn Yahhaf).

El Cid va reaccionar transformant el protectorat en un domini personal governat per ell mateix (1094). Però no va poder aturar la continuació d’un fenomen que s’havia iniciat amb l’assassinat del rei al-Qadir: les minoritàries comunitats de parlants de llatí vulgar i de religió cristiana —darrer testimoni de la Valèntia romana i visigòtica—, atemorides per l’amenaça d’ocupació almoràvit i pel clima de repressió que imposaven arreu i desconfiades de la capacitat de defensa del Cid, havien iniciat el camí l’exili cap a les terres cristianes del nord (Barcelona, Urgell, Aragó i Pamplona), convertint-se en els primers mossàrabs (cristians que havien viscut sota dominació musulmana) d’aquests territoris.

Aquell corrent migratori es perllongaria per espai de dues generacions; fins que, després de l’ensorrament del domini del Cid (1102) i de la fracassada operació de conquesta d’Alfons I d’Aragó (1126), al Bilad Balànsiya (País Valencià en llengua àrab) ja no hi restaria cap parlant d’una llengua llatina ni cap creient de la religió cristiana. Quan les tropes del rei Jaume I van iniciar la conquesta del País Valencià (Morella,1229) i, poc després, van entrar a la capital del país (València, 1238), la composició ètnica de la població era, en bona part, d’origen autòcton; però ja feia més d’un segle que no hi havia absolutament ningú que parlés una llengua llatina o que professés la religió cristiana.