Tal dia com avui de l'any 2006, fa 11 anys, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua -únic organisme competent en la regulació del valencià- dictaminava la unitat de la llengua catalana, que al País Valencià rep el nom de llengua valenciana per raons tradicionals i històriques. D'aquesta forma s'intentava posar fi a un llarg conflicte iniciat i alimentat per la dreta política, hereva del franquisme sociològic, que -des de l'època de la dictadura- s'havia marcat l'objectiu de reduir la llengua i la cultura catalano-valencianes a la categoria d'elements marginals i folklòrics. Un paroxisme que ha assolit el clímax amb expressions hilarants com l'impagable "caloret", fàbrica d'una difunta exalcaldessa del Partit Popular.

La misèria intel·lectual i la grolleria política d'aquella dreta sociològica -castellanitzada i espanyolista- havia portat el País Valencià a situacions pròpies d'un règim totalitari.  L'obstinada i sistemàtica persecució institucional, judicial i econòmica contra les iniciatives privades, les associacions culturals i el món acadèmic que defensaven la unitat de la llengua, reconeguda per la comunitat acadèmica internacional des del segle XVIII. Una macro-operació d'assetjament i enderroc contra la llengua catalana, disfressada d'identificació del valencià -presentat com un sistema lingüístic diferenciat- portada a terme per responsables polítics incapaços d'articular ni una sola paraula en la llengua del país. Ni tan sols en la intimitat.

Atles etnogràfic d'Europa, de la Universitat de Berlín, de l'any 1855

El camí fins a assolir el consens dels 21 membres de l'Acadèmia va ser llarg i tens. Des de la seva creació -el 1998-  el govern de la Generalitat (Partit Popular i Unió Valenciana) la van manipular i violentar constantment amb el propòsit de convertir-la en l'instrument de validació de les seves pintoresques tesis. El 2002, malgrat les fortes pressions polítiques, els acadèmics van aprovar la normativa del valencià que coincidia amb la de l'Institut d'Estudis Catalans. En conseqüència es proposava la denominació valencià/català. Una decisió salomònica que no va acontentar ningú. Ni al món intel·lectual que ho veia com un exotisme,  ni a la dreta sociològica que, en la seva particular manera de veure les coses, ho sentia com si els haguessin mossegat la mà.

El govern de Francisco Camps (PP) -manifestament contrariat i visiblement enrabiat- va reaccionar amb una brutal campanya mediàtica de pressió i d'assetjament contra l'Acadèmia. A principis del 2005, en plena crisi, els acadèmics presentaven un dictamen de mínims que retirava la denominació “català” però reiterava la unitat de la llengua -i el seu origen comú- compartida amb el Principat, les Illes i la resta de territoris de parla catalana. Una llengua i dues denominacions. Aquest dictamen -aprovat per unanimitat- va ser el punt de partida que portaria a la publicació de la Gramàtica Normativa Valenciana i dictaminaria la unitat de la llengua catalana. La de Roís de Corella, de Joanot Martorell o d'Ausiàs March. I també la de Ramon Llull o de Joan Maragall.

Carta lingüística d'Europa, de l'Enciclopèdia Sueca, del 1907