Tal dia com avui de l'any 1810, fa 207 anys, les cancelleries de París i de Madrid -governades per la dinastia Bonaparte- redibuixaven els límits entre l'Imperi francès i el regne d'Espanya. Aquesta nova situació no seria efectiva fins 2 anys més tard (12 de gener del 1812), quan l'Imperi va aconseguir el domini efectiu sobre la totalitat del territori català. El Principat de Catalunya, que des del 1714 era una simple regió de Castella, passava a administració francesa, també en la categoria administrativa de regió. Havien passat 825 anys des que el comte Borrell havia deixat de prestar jurament de vassallatge a la monarquia francesa, proclamant de facto la independència dels comtats de Barcelona, Osona i Girona, el nucli fundacional del Principat de Catalunya.
Aquesta dada explica que, a diferència de la resta d'Estats medievals peninsulars, l'origen polític de Catalunya és inequívocament francès. Però no explica l'annexió napoleònica. La cancelleria de París no tenia cap interès a reeditar la Marca Hispànica carolíngia. Catalunya va ser incorporada perquè ja era la locomotora d'Espanya. La indústria del tèxtil, la de salaó, la de transformació agrària, la de destil·lació d'alcohols i la de construcció naval abastaven tots els mercats peninsulars i els principals ports de l'Amèrica hispànica. Catalunya havia superat el milió d'habitants. Era la tercera regió més poblada d'Espanya, després de Galícia i d'Andalusia. I Barcelona albergava 125.000 habitants, i es disputava amb Madrid la condició de primera ciutat del regne espanyol.
La divisió administrativa en departaments quan Catalunya es va incorporar a França
París va calcular que Catalunya jugaria un paper protagonista en el context geogràfic del “grand Midi”. Esdevindria el nucli estratègic -econòmic i demogràfic- del sud de França i el baluard militar de la frontera sud de l'Imperi. La resistència dels ministres de Madrid va ser ràpidament vençuda amb un cop d'autoritat de París. Els nous funcionaris francesos -il·lustrats i revolucionaris- van substituir la vella administració espanyola -inquisitorial i tronada-. Barcelona va ser convertida en la gran capital del Midi. El superprefecte Argereau, coneixedor de la realitat catalana, no va estalviar-hi mitjans. Va oficialitzar el català, amb la mirada reprovatòria de París, i va obrir les portes del govern regional a la intel·lectualitat del país, amb la remor ressentida de Madrid.