Tal dia com avui, fa 148 anys, va néixer a Cambrils (Baix Camp) Francesc Vidal i Barraquer, que va ser arquebisbe-cardenal de Tarragona. La seva condició no és el que fa especialment rellevant la seva figura. La seu primada de Tarragona ha tingut més de cent bisbes des que va ser creada. El que el fa especialment rellevant és el fet que va ser l'únic cap d'una diòcesi eclesiàstica que, a l'esclat de la Guerra Civil (1936), es va oposar a signar el manifest de suport al bàndol franquista sublevat.
Curiosament l'impulsor d'aquell manifest -que es titulava “Carta colectiva de los obispos españoles a todos los obispos del mundo con motivo de la guerra en España”- havia estat un altre tarragoní: l'arquebisbe-cardenal Gomà-Camps, de la seu primada de Toledo. Històricament a les Espanyes han coexistit tres seus primades: Tarragona, Toledo i Santiago. Creades a l'Edat Mitjana sobre realitats territorials de llarguíssim recorregut. El fet que Tarragona (que equivalia a dir els països de l'antiga Corona d'Aragó) es negués a signar representava una plantofada als arguments dels sublevats.
Aquest fet posa de relleu que en el si de l'Església també hi havia diferents posicionaments. Vidal i Barraquer era un intel·lectual, i un entusiasta promotor de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Que veia en la sublevació franquista una amenaça a la nació catalana, com es confirmaria posteriorment. I que, també, en la seva condició d'eclesiàstic i catalanista va patir la persecució dels anarquistes de la CNT que actuaven impunement en la rereguarda del conflicte. Va ser protegit pel govern de la Generalitat, que li va facilitar la sortida del país. Va morir a l'exili quan la guerra ja feia quatre anys que havia acabat.