Tal dia com avui, fa 24 anys, el Consell d'Europa va aprovar la Carta de les Llengües Regionals i Minoritzades. Aquest tractat tenia la missió d'impulsar l'ús normalitzat de les llengües regionals -o nacionals- que no tenien la protecció de l'aparell d'un Estat. Inicialment la van signar 11 dels 46 Estats que formen el continent europeu. Entre els quals hi havia l'Estat espanyol, que reconeixia un mapa de 6 llengües minoritzades. El que més. Posteriorment s'hi han afegit 19 Estats més. Entre ells l'Estat francès que, a hores d'ara, encara té pendent detallar el seu mapa.
La Carta de Llengües -que va ser proclamada amb bombo i platerets- no ha passat de ser un tractat de “bona voluntat”. Els objectius han quedat desdibuixats per una interessada -i pintoresca- interpretació, o simplement, per la inacció política. En el millor dels casos han estat perversament transformats en un instrument de màrqueting turístic. En d'altres, els pretesos objectius dormen el son dels justos. I en el pitjor dels casos, han mort d'asfíxia coberts de pols al fons d'un calaix ministerial. Detalls que revelen l'estranya arquitectura d'aquesta Europa que havia de ser de les persones.
Sorprenentment, l'alemany té l'estatus de llengua minoritzada a Dinamarca, Hongria, Romania, Eslovàquia i Ucraïna. I el castellà el té a Gibraltar. De les 32 llengües minoritzades que no estan prestigiades per l'aparell d'un Estat, el català és la que té més parlants, amb més de 10 milions. Més que el suec, el danès, el noruec o el finès, per esmentar alguns exemples de llengües estatals. I mentre això passa, el català continua immers en una lluita per la seva supervivència. Resistint les agressions continuades dels Estats espanyols i francès. Amb el silenci còmplice de les autoritats europees. Voluntat política o festival folklòric?