Tal dia com avui, fa 39 anys, es clausurava a Barcelona el Congrés de Cultura Catalana, que s'havia inaugurat a València el 6 d'abril de l'any anterior.. El professor, filòleg i historiador Jordi Rubió i Balaguer -creador de la Biblioteca de Catalunya- va ser nomenat president del Congrés. I les vicepresidències va ser atorgades al pintor Joan Miró -representant el Principat de Catalunya-, a l'escriptor Joan Fuster -representant el País Valencià-, al filòleg i editor Francesc de Borja Moll -representant les Illes- a l'historiador Pere Ponsich -representant la Catalunya nord- i al professor Joan Martí, bisbe d'Urgell -representant el Principat d'Andorra.
El projecte partia d'una iniciativa impulsada al monestir de Montserrat 13 anys abans (1964) per l'abat Escarré, en un escenari polític i social de prohibició absoluta i de persecució brutal i obsessiva de la llengua i de la cultura catalanes. Durant els 20 mesos de celebració del Congrés (1975-1977) -que va ser presentat, també, a Perpinyà, Palma i Andorra la Vella- hi van participar més de 15.000 persones i més de 1.500 entitats. Al Congrés es van posar les bases dels grans projectes -que més tard assumirien les administracions autonòmiques i municipals- per a la recuperació i la normalització de la llengua i la cultura catalanes en l'àmbit dels Països Catalans.
L'ús social, acadèmic, científic, polític i institucional de la llengua -i la defensa de la seva unitat- va ser l'eix de totes les ponències. Es va dissenyar un ambiciós projecte de normalització que presentava el català com la llengua vehicular en l'ensenyament i en les administracions públiques. També altres aspectes van ocupar part dels treballs de les ponències. El desenvolupament econòmic -i els desequilibris territorials que havia provocat la industrialització- va ser un tema àmpliament debatut. I també, en aquest cas, es van dissenyar projectes de redistribució de l'activitat en el territori. En definitiva, el Congrés ha estat el referent dels canvis socials i econòmics dels últims quaranta anys.