Tal dia com avui, fa 156 anys, va néixer a Barcelona Joan Maragall i Gorina; figura clau de la literatura catalana de la Renaixença. Aquesta és la seva faceta més coneguda especialment amb Oda a Espanya (1898) –que clou amb el mític “Adéu, Espanya!”–. Va conrear una extensa i reconeguda producció que el va fer guanyar els Jocs Florals en quatre ocasions. I va ser un apreciat articulista d'opinió en la premsa conservadora de l'època: Diario de Barcelona i a La Veu de Catalunya. També va ser l'avi de Pasqual Maragall, dirigent del PSC que ha estat alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya.
En canvi, en la seva faceta política és menys conegut. Maragall procedia d'una família de fabricants barcelonins. I el món burgès de l'època –a Catalunya– estava ideològicament situat en el liberalisme que reivindicava una Espanya federal. L'obra de Maragall revela una sòlida ideologia catalanista. Però el mític “Adéu, Espanya!” no és un clam independentista. Ben al contrari, Maragall, a partir de 1898 –l'any en què l'imperi espanyol va perdre les últimes colònies d'ultramar– es va convertir en un crític implacable de l'Espanya atàvica i eterna de fàbrica castellana i en un paladí de l'iberisme.
Maragall es va alinear amb la ideologia que postulava la creació d'un Estat ibèric confederat; que havia de reunir les nacions portuguesa, castellana, basca i catalana. Associades lliurement. Fins i tot els iberistes van proposar elevar una nova capital, que seria la petita ciutat de Santarém, al nord de Lisboa. Naturalment es perseguia desplaçar del poder les oligarquies castellanes que governaven –i governen– des del 1500 i que els iberistes consideraven responsables de la desintegració de l'imperi, de l'endarreriment social i cultural secular, i del paper secundari d'Espanya en el context internacional.