Tal dia com avui, fa 228 anys, moria Carles III, conegut en la historiografia espanyola com el rei il·lustrat, i que va dictar una llei de prohibició d'ús de la llengua catalana en tots els nivells de l'ensenyament. La reial cèdula de 23 de juny del 1768 imposava la obligatorietat d'impartir “únicamente en lengua castellana” i advertia de l'aplicació de severes sancions contra els docents que fessin ús de la llengua catalana: des de la inhabilitació per exercir fins a la condemna a presidi. Aquesta llei també afectava l'ús de les llengües basca, gallega, aragonesa i asturiana en els seus respectius territoris.
La prohibició del català ja estava expressada en la Nova Planta (1717) del primer Borbó -pare de Carles III.- Però en l'ensenyament s'aplicava, únicament, als estudis superiors. La producció literària, científica i acadèmica en català havia quedat decapitada. I s'havia creat un pervers axioma que associava la llengua castellana amb els valors de la cultura i de la universalitat de les classes dirigents; i la catalana amb els contravalors de la vulgaritat i de la rusticitat de les classes populars illetrades. Un fet que, malgrat la pèrdua de prestigi, no va impedir que el català mantingués la seva condició de llengua de les places i dels carrers del país.
El 1768 Carles III ja disposava dels resultats del primer cens espanyol efectuat amb mètodes científics -el del comte d'Aranda (1768)- que era també una fotografia socio-lingüística que va resultar molt reveladora. Espanya va censar poc més de 9 milions de persones. Però el Principat, el País Valencià i les Illes sumaven 2 milions d'habitants. Galícia en tenia 1,5 milions. Euskadi i Navarra s'aproximaven als 500.000. I Aragó i Astúries 200.000 respectivament. La meitat de la població dels dominis peninsulars borbònics ni feia ús ni tenia competència en llengua castellana. Argument que Carles III va estimar suficient per a donar un quart de volta a la rosca de la repressió.