Tal dia com avui, fa 97 anys, va néixer a Balaguer (la Noguera) Teresa Pàmies, escriptora, periodista i política. Progressista, feminista i revolucionària. La veu de milers d'exiliats republicans anònims que van fer del somni del retorn el motiu de viure. La vida de Teresa va estar intensament marcada per les circumstàncies històriques del seu temps: la revolució, la Guerra Civil, la derrota i l'exili. I la seva obra és un relat d'aquestes circumstàncies. Testament a Praga (1970), la seva obra més premiada, és un emotiu recull de notes autobiogràfiques del seu pare, el dirigent revolucionari Tomàs Pàmies.
Per entendre el compromís polític dels Pàmies (pare i filla) cal observar amb deteniment el paisatge social de les comarques de Lleida a principis del segle passat. La Revolució Industrial hi havia arrelat molt tímidament i el sector agrari encara dominava l'economia. Els obrers industrials treballaven per malviure. Però els jornalers camperols eren els que ho feien en pitjors condicions. Lleida era un reducte del caciquisme. Terra d'emigració cap als centres industrials del país i bressol de dirigents relacionats amb l'obrerisme: Salvador Seguí i Lluís Companys, per exemple.
A Barcelona, Teresa –amb només 17 anys– es va convertir en una destacada dirigent de les Joventuts del PSUC. I amb 19 anys i mig (1939) passava a França per iniciar el llarg camí d'un exili que havia de durar 32 anys. Va ser durant aquest període, primer a Belgrad i després a Praga, que es va convertir en la veu dels exiliats republicans anònims. A través de la seva tasca com a periodista radiofònica. I després, a Catalunya a partir de 1971, es convertiria en la consciència escrita –a través de la seva obra literària– de la tragèdia humana més gran de la nostra història contemporània.