Tal dia com avui de l’any 1660, fa 358 anys, se signava el Tractat de Llívia entre els representants de les monarquies hispànica i francesa, que restaria com un annex al Tractat dels Pirineus, signat pels mateixos actors un any abans. El Tractat de Llívia representava un increment dels territoris inicialment cedits a França en el Tractat dels Pirineus, en el qual els negociadors hispànics cedien els territoris de les actuals comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i bona part de l’Alta Cerdanya. Ara s’hi sumaven trenta tres pobles de la vall del riu Querol (a l’oest de l’Alta Cerdanya) entre Porta (a la falda del Pimorent) i la Tor de Querol.
La reobertura i ampliació del Tractat dels Pirineus, que es materialitzava amb la signatura del Tractat de Llívia, posava en relleu la feblesa militar i diplomàtica de Madrid davant la fortalesa i l’ambició de París. Revela un canvi de lideratge europeu: la monarquia francesa substituïa la hispànica en la primacia continental. Tanmateix, si hi ha una cosa que queda especialment palesa, és la cultura punitiva que imperava a la cort de Madrid. Felip IV no va perdonar mai als catalans la Revolució i la Guerra dels Segadors (1640-1652) i va preferir amputar Catalunya, violant les Constitucions, abans que cedir a l’ambició prioritària de França: els Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica).
En el Tractat de Llívia hi van tenir una participació destacada dos personatges que serien decisius i que, pel seu perfil, anticipaven el paper que tindrien les dues potències a Catalunya els anys immediatament posteriors. Per la banda hispànica, el català Miquel de Salbà, íntimament vinculat amb el bandolerisme senyorial i que, sense pràcticament estudis, exerciria diversos càrrecs en l’administració hispànica. I, per la banda francesa, el bisbe occità Pèire de Marca que, amb el pretext de combatre el calvinisme, havia estat el responsable de la massacre de dones i nens en Donibane Lohizune (País Basc francès) en absència dels homes, embarcats a alta mar.