Tal dia com avui de l’any 1573, fa 451 anys, a les aigües del llac de Harlem i en el context de la Guerra Neerlandesa d’Independència (1568-1648) —també anomenada Guerra dels Vuitanta Anys—, la marina de guerra dels independentistes neerlandesos, que s’autoanomenava “Pidolaires de la Mar”, vivia el seu bateig de foc contra l’armada de la monarquia hispànica. En aquell combat, anomenat batalla de Haarlemmermeer, els Pidolaires de la Mar, comandats per l’almirall Martin Brand es van presentar amb 150 vaixells, mentre que els hispànics, comandats pel comte de Bossu, va fer acte de presència amb 100 naus.
L’expressió "pidolaires de la mar” els havia estat imposada per un alt funcionari hispànic, el borgonyó Charles de Berlaymont, que en una reunió entre els representants del rei Felip II i els independentistes neerlandesos (1566), es va referir despectivament a aquests darrers com a gueux (pidolaires, en francès). Lluís de Nassau, germà del màxim representant del partit independentista en aquella reunió, en lloc d’enutjar-se ho va prendre com un compliment, i a partir d’aquell moment, les forces no regulars neerlandeses en la mar (vaixells pirata amb patent de cors, vaixells mercants armats fins a les dents) passarien a autodenominar-se “pidolaires de la mar”.
En aquell enfrontament, els Pidolaires no van aconseguir el seu objectiu, que era auxiliar la ciutat de Haarlem, assetjada pels hispànics. Però van posar la primera pedra d’una lucrativa activitat de cors, que contribuiria decisivament a la victòria i a la independència neerlandeses. Els Pidolaires de la Mar dedicats a la pirateria corsària van atacar insistentment els vaixells hispànics que feien la ruta entre el nord peninsular i la part dels Països Baixos que, encara, tenien sota la seva dominació, i els de la Carrera de Indias. Per al seu propòsit van obtenir autorització per fondejar i proveir-se als ports de Londres, de Southampton i La Rochelle.