Tal dia com avui de l’any 380, fa 1.645 anys, a Saragossa, els bisbes de les províncies Tarraconense, Narbonesa, Novempopulània i Aquitània (els territoris a cavall dels Pirineus), reunits en concili des de finals de l’any anterior (369), condemnaven la doctrina del priscil·lianisme. Amb aquesta proclama l’Església reconeixia l’existència d’una altra doctrina cristiana, radicalment oposada al missatge oficial, que reunia milers d’adeptes i que representava un greu perill de divisió.

En aquest punt és important destacar que, des de l’any 313, el cristianisme ja no era una religió proscrita. Que des de l’any 319 era la confessió de la família imperial i d’una part important de les elits urbanes del món romà. I que, curiosament i reveladorament, el mateix que a Saragossa els bisbes de les quatre províncies a cavall dels Pirineus condemnaven la doctrina priscil·lianista, a Roma, l’emperador Teodosi I declarava el cristianisme religió oficial de l’Imperi romà.

El priscil·lianisme era una doctrina cristiana que derivava de les idees gnòstiques (que sostenien que els humans són ànimes perfectes que viuen en un cos i en un món material imperfecte); que tenia un caràcter ascètic (que promovien una vida modesta i sòbria que cercava la perfecció espiritual), i que havia estat àmpliament divulgat per Priscil·lià, un monjo cristià originari d’algun lloc del quadrant nord-occidental de la península Ibèrica i que havia assolit la categoria de bisbe de la diòcesi d’Àvila.

El priscil·lianisme col·locava la dona en una posició d’igualtat respecte a l’home. Sobretot en la celebració de la litúrgia i en l’administració dels sagraments. Per aquest motiu va tenir molta acollida entre les societats rurals del nord peninsular i dels Pirineus —de tradició matriarcal—, que conservaven el paper protagonista de la dona en el món religiós. També defensava que el dimoni era, inequívocament, de gènere masculí i, intrínsecament, dolent. I que Jesucrist era una il·lusió creada per Déu.

Després d’aquell concili es va desfermar una terrible repressió contra el priscil·lianisme, que es va saldar amb centenars d’empresonats i confiscats. Poc temps després, Priscil·lià seria arrestat, acusat d’heretgia, jutjat i condemnat per la justícia imperial; i, juntament amb alguns dels seus seguidors, executat a Trèveris (llavors província de Bèlgica, al nord de la Gàl·lia). Priscil·lià i els seus seguidors serien els primers heretges ajusticiats pel govern secular en nom de l’Església.