Tal dia com avui de l’any 1933, fa 92 anys, a Andorra la Vella (Principat d’Andorra), esclatava una revolució que tenia l’objectiu de transportar a la modernitat les institucions de govern del país. L’organització clandestina Joves Andorrans va irrompre a la Casa de la Vall (seu de les institucions de govern i de representació política andorranes) va tancar-ne les portes i va obligar els síndics (parlamentaris) a acceptar els punts principals de les seves reivindicacions: redacció i aprovació d’una “constitució democràtica” que garantís els drets individuals, col·lectius i laborals del poble andorrà; llibertat de consciència, de pensament i de paraula; sufragi universal masculí a partir dels 23 anys; ensenyament universal i en llengua catalana, i sessions parlamentàries obertes al públic.

Aquella revolució es va produir en un context de crisi econòmica molt profunda, que havia empobrit les classes més humils de la societat andorrana de l’època. I seria impulsada, precisament, per les comunitats andorranes de l’exterior, que, producte d’aquesta crisi, durant les dècades del 1910 i 1920, havien emigrat a Barcelona i a Tolosa de Llenguadoc. Aquestes comunitats d’emigrants criticaven les institucions andorranes de l’època per la seva naturalesa feudal i per la seva incapacitat per a donar resposta als reptes moderns. Durant els mesos precedents als “Fets del 1933”, l’espiral de tensió que vivia aquella societat havia impulsat les primeres vagues de treballadors de la història andorrana, que s’estaven produint a FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra), la principal empresa del país.

Precisament, el grup de Joves Andorrans va aprofitar que la policia andorrana s’havia desplaçat a les instal·lacions de FHASA per a reprimir una vaga i havia deixat desprotegit l’edifici de la Casa de la Vall per a irrompre i ocupar-la sense resistència. Segons les fonts documentals, durant aquella irrupció sobtada i inesperada, es van produir escenes de tensió i, fins i tot, de certa violència. I després d’un tens estira-i-arronsa —que es va perllongar per espai d'unes quantes hores—, els representants polítics andorrans van acceptar les reivindicacions dels Joves Andorrans i el país va obrir una nova etapa de modernització social i política, que prosseguia el camí que ja s’havia iniciat sis dècades abans amb la Nova Reforma (1866), impulsada pel síndic i industrial Guillem de Plandolit.