Tal dia com avui de l’any 1898, fa 126 anys, a París; se signava un Tractat de Pau entre Espanya i els Estats Units, que posava fi a la guerra hispanoamericana (1898), que s’havia lliurat sobre les últimes colònies espanyoles a ultramar (Cuba i Puerto Rico, al continent americà; Carolines, Marianes, Palau i Guam, a l’oceà Pacífic; i Filipines a l’Extrem Orient). La delegació espanyola estaria formada pels polítics del Partit Liberal (que ostentava el poder des d’abans de la guerra) Eugenio Montero Ríos, Buenaventura Abárzuza Ferrer, José de Garnica Díaz, Wenceslao Ramírez de Villaurrutia i Rafael Cerero Sáenz. I la delegació nord-americana estava formada pels polítics del Partit Republicà (que ostentava el poder des d’abans de la guerra) William Day, William Frye, Cushman Kellogg, George Gray i Whitelaw Reid.

En aquell tractat es va pactar que Espanya lliuraria Cuba, Puerto Rico, Guam i Filipines als Estats Units, que prenien possessió d’aquestes illes i que es comprometien a tutelar els seus respectius processos independentistes. Per la cessió de Puerto Rico, Guam i Filipines; els espanyols van rebre una compensació de 20 milions de dòlars nord-americans. Però, en canvi, per la cessió de Cuba van haver de pagar una compensació de guerra de 40 milions de dòlars nord-americans. En aquell tractat, els espanyols van aconseguir retenir les Carolines, les Marianes i Palau; i poc després les van vendre a Alemanya per 25 milions de marcs alemanys. Entre el Tractat de París (10 de desembre de 1898) i la venda de les illes del Pacífic als alemanys (12 de febrer de 1899); els espanyols van perdre les seves darreres colònies d’ultramar.

Les conseqüències immediates d’aquella derrota militar i diplomàtica van ser la intensificació d’una gran crisi econòmica que ja havia esclatat a l’inici de la guerra (1895) i que va impulsar una gran crisi social (protestes de les classes treballadores per la inflació desbocada de preus; protestes de les classes empresarials per l’increment brutal de la pressió tributària; i la caiguda en un estat d’apatia —quasi de depressió— de la intel·lectualitat castellana identificada amb el nacionalisme espanyol de fàbrica liberal). A Catalunya, tan sols uns mesos més tard (octubre, 1899) es va produir el Tancament de Caixes; una rebel·lió contra l’espoli fiscal al qual era sotmès el país i que, per primer cop des de 1714, va reunir la totalitat de la societat catalana (patrons i treballadors) al voltant de la idea de la restauració de l’autogovern.