Tal dia com avui de l’any 1903, fa 121 anys, a Roma, durant el conclave per a elegir el successor del papa Lleó XIII —mort el 20 de juliol anterior—, l’emperador Francesc Josep I d’Àustria feia ús, per divuitena i darrera vegada d'ençà de la seva instauració, del ius exclusivae (el dret d’exclusió), un privilegi que havien ostentat els reis de les corones reials espanyola i francesa, imperial romanogermànica i arxiducal austríaca. Aquest privilegi, instaurat sis segles abans (1314), era el veto secular que tenien els sobirans d’aquestes corones per a impedir l’elecció d’un determinat candidat per a asseure’s al setial de Sant Pere. En aquesta darrera ocasió, l’arxiduc d’Àustria va vetar el cardenal sicilià Rampolla per la seva vinculació amb la maçoneria.

Els reis medievals catalanoaragonesos i castellanolleonesos no van tenir aquest privilegi. Però a partir de la unió dinàstica personificada en els reis Ferran i Isabel (1469), la nova monarquia hispànica es va afegir als reis francesos i als emperadors alemanys. Posteriorment, amb la divisió dels estats Habsburg entre els dos nets dels Reis Catòlics —Carles de Gant i el seu germà Ferran (1518)—, també el tindrien els arxiducs austríacs. No obstant això, el primer cop que la monarquia hispànica va fer ús del ius exclusivae no va ser fins al 1605, quan Felip III, net de Carles de Gant, va vetar l’elecció del cardenal Cesare Baronio per les crítiques que havia fet públiques contra la cancelleria hispànica i per la seva pretesa proclivitat cap a França.

Al conclave del 1700, Lluís XIV de França vetaria el cardenal Marescotti —que ja havia guanyat la votació del col·legi cardenalici— per la seva posició contrària a Felip de Borbó en la successió al tron de les Espanyes. El 1721, Felip V vetaria el cardenal Pignatelli, arquebisbe de Nàpols i partidari de Carles d’Habsburg durant el conflicte successori hispànic (1701-1715). Felip V no l’havia pogut fer cessar perquè, abans de la conclusió de la guerra, Nàpols havia passat a Àustria (1713). Tot i això, com a venjança, n'impediria l'elecció quan ja tenia la majoria de cardenals a favor seu. I als conclaves del 1730 i el 1740, Felip V vetaria els cardenals Imperiali i Corradini per la seva posició contrària a l’expansionisme militar espanyol a la península italiana.

Felip V —el primer Borbó hispànic— seria el monarca europeu que més vegades va fer ús d’aquest veto (tres de manera directa i una de manera indirecta). L’últim monarca espanyol que va exercir aquest veto va ser Ferran VII. Al conclave del 1829, Ferran VII va vetar el cardenal ultracatòlic Giustiniani, que durant la seva estada a Madrid com a nunci apostòlic havia col·laborat en la persecució i l'assassinat de destacats membres de l’oposició clandestina liberal. El 1829, Ferran VII preparava una obertura del seu règim absolutista i una rentada d’imatge internacional, i es va vetar qui havia estat un dels seus principals col·laboradors durant l’anomenada "Dècada Ominosa" (1823-1833).