Tal dia com avui de l’any 985, fa 1.039 anys, l’exèrcit del general andalusí Al-Mansur arribava al pla de Barcelona, envoltava la ciutat (llavors reclosa dins la muralla romana) i iniciava un setge que duraria sis dies i que culminaria amb un ferotge assalt i saqueig parcial de la ciutat. Segons les cròniques de l’època, les defenses de la ciutat —comandades pel vescomte Udalard (gendre del comte Borrell II)— van rebutjar la primera envestida. A partir d’aquell moment, els atacants van carregar les seves catapultes amb els caps tallats dels presoners que havien capturat a les terres comtals del Penedès i del Vallès i els van llançar cap a l’interior de la ciutat per provocar el terror i forçar la rendició.

Algunes fonts de l’època diuen que els andalusins van arribar a llançar fins a 1.000 caps diaris durant els sis dies del setge. Però aquesta xifra és bastant improbable. En aquell moment, el límit sud del comtat carolingi de Barcelona el marcava el curs del riu Foix (al Penedès). Més cap al sud (Camp de Tarragona) era terra de ningú, fins a Tortosa i el riu Ebre, que era línia de fortificacions de la frontera nord (Al-Taghr) del califat andalusí. En aquell moment, també, tant el Penedès com el Vallès eren territoris amb un nivell de poblament molt baix. I una part de la seva població havia abandonat els masos i els pobles i s’havia refugiat a l’interior de les muralles de la ciutat de Barcelona.

La muralla romana de Barcelona tenia una fama proverbial. Havia estat construïda al segle III, durant l’època romana i coincidint amb les primeres campanyes de saqueig dels pobles germànics. Aquest tipus d’infraestructures les finançava l’estat romà, però la de Barcelona va ser promoguda i edificada amb l’esforç econòmic de la societat local. I, tot i això, durant segles aquella muralla seria considerada el millor cercle defensiu de la meitat occidental de l’Imperi romà. Molt més ferma i segura, per exemple, que els grans cercles de muralles romanes de Tarragona o de Narbona, finançades per l’erari públic.

Passats set segles, aquella muralla encara era una garantia de defensa. Al-Mansur va poder travessar-la només gràcies a una traïció ordida a l’interior de la ciutat. Però les muralles internes (que separaven els quatre quarters o barris de Barcelona) van impedir que els andalusins ocupessin la totalitat de la ciutat i la destruïssin completament. Segons les fonts, els andalusins van ocupar i saquejar els dos quarters de la part sud de la ciutat. Tot i això, segons les fonts àrabs, Al-Mansur es va retirar amb milers de captius que posteriorment van ser rescatats amb el pagament d’imports considerables, fet que posa de relleu que el comtat carolingi de Barcelona tenia una potència econòmica respectable.