Tal dia com avui de l’any 1705, fa 313 anys, en el marc de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), l’exèrcit aliat antiborbònic format per tropes angleses, comandades per l’almirall Lord Peterborough; neerlandeses, comandades pel coronel Schrattenbach; austríaques, comandades pel coronel Jordi de Hessen-Darmststadt, i catalanes, comandades pel coronel Josep Moragues, entrava a Barcelona després d’un setge de poc més de sis setmanes. En el curs del setge es van fer més evidents que mai les profundes discrepàncies entre l’aparell polític i militar hispànic, representat pel virrei borbònic Francisco Fernández de Velasco, i les institucions catalanes.
Fernández de Velasco, que exercia el càrrec per segona vegada, era recordat com el virrei que durant el setge francès de 1697 havia abandonat la ciutat a la seva sort i havia fugit amb les tropes hispàniques que tenia al càrrec. Les institucions del país també tenien molt present que Fernández de Velasco, que per la seva sospitosa maniobra havia estat durament sancionat per la cancelleria del darrer Habsburg, sorprenentment havia estat recuperat de l’ostracisme i nomenat de nou pel primer Borbó hispànic. A tot això s’afegien els conflictes permanents que havia provocat durant el seu segon mandat amb l’aplicació de mesures antiforals que pretenien imposar un règim absolutista.
Fernández de Velasco va rendir la plaça pressionat per la forta contestació interna i per la manca d’ajuts militars del govern borbònic de Madrid. El record de les 4.000 víctimes civils del setge francès de 1697 (el 10% de la població) era present i els dies precedents a la capitulació hi havia hagut importants aldarulls a l’interior de la ciutat. Les autoritats municipals van oferir cridar la Coronela per a controlar la revolta, però el virrei, que temia perdre l’autoritat sobre la ciutat, es va negar repetidament a acceptar-ho. Finalment, derrotat i desacreditat, es refugiaria a les seves possessions d’Andalusia i no recuperaria mai més el favor de la cancelleria borbònica de Madrid.