Tal dia com avui de l’any 1640, fa 384 anys, i en el context de la Revolució dels Segadors (juny, 1640 – novembre, 1640), el rei hispànic Felip IV nomenava García Gil de Manrique y Maldonado nou virrei hispànic de Catalunya. Gil de Manrique era bisbe de Barcelona (des del 1633) i, amb anterioritat, havia estat bisbe de Girona (1627-1633) i president de la Generalitat (1632-1635). Gil de Manrique, d’origen oligàrquic castellà (era nascut a l’Alcarria castellana), havia après el català i, des de la seva arribada al país, mantenia una excel·lent relació amb la classe dirigent catalana i la seva llengua relacional (verbal i escrita) era sempre la catalana. 

Gil de Manrique era el tercer virrei hispànic a Catalunya en poc menys de dos mesos. Els seus antecessors havien mort de forma tràgica. Dalmau de Queralt havia estat assassinat pels soldats de la Galera Reial hispànica (en un crim de falsa bandera que es pretenia imputar als revolucionaris catalans) durant la jornada del Corpus de Sang (7 de juny de 1640). I Enrique d’Aragó-Cardona hauria estat enverinat pels militars hispànics (en un crim que quedaria momentàniament ocult per la mala salut del virrei) i després que hagués cessat i empresonat els oficials que havien ordenat el bombardeig contra la població civil de Perpinyà (22 de juliol de 1640).

Després d’aquests fets, i amb la sospita que els dirigents catalans mantenien converses secretes amb la cancelleria de França (el principal candidat a rellevar la monarquia hispànica en el lideratge mundial), Felip IV va nomenar virrei una persona que havia censurat enèrgicament la violència i els crims que els Tercios de Castilla, emplaçats a Catalunya per combatre l’exèrcit francès, perpetraven contra la població civil catalana. Felip IV sabia que quan es reproduïssin els escenaris de violència extrema dels anteriors mesos de maig i de juny, Gil de Manrique no respondria amb la força, amb la qual cosa quedaria justificada una intervenció militar de gran abast.

Durant el mes d’agost de 1640, l’espiral de tensió es va disparar de nou, i com havia previst Felip IV, el virrei Gil de Manrique no havia emprat la força. En aquell context, que a la cancelleria de Madrid en deien ”absència del poder central a Catalunya”, Felip IV va ordenar a la seva cancelleria la redacció d’una missiva oficial a la Generalitat (1 de setembre de 1640) titulada “Las cargas que hace su Majestad al Principado de Cataluña”, que era un decàleg de greuges (per la pretesa inacció de les autoritats catalanes a reprimir els revolucionaris catalans) i una declaració formal de guerra a Catalunya (per les sospites que el govern de Catalunya preparava la independència del país).