Tal dia com avui de l’any 1705, fa 320 anys, el Dietari de la Generalitat consignava la recepció de la còpia d’una missiva oficial signada pel rei Felip V (el primer Borbó hispànic) i datada el 31 de gener anterior, en què el monarca ordenava a Francisco de Velasco (el seu virrei a Catalunya) la desinsaculació (la retirada de la candidatura per a ocupar càrrecs públics) d’una sèrie de persones que la cancelleria borbònica de Madrid considerava sospitoses de formar part de l’oposició clandestina austriacista a Catalunya. El partit austriacista català era àmpliament majoritari entre la societat catalana del moment, però havia estat proscrit i era perseguit pel règim borbònic.

Els reis no havien tingut mai aquesta facultat (la insaculació i la desinsaculació de persones que optaven a càrrecs) fins després de l’ocupació hispànica del país, a les acaballes de la Guerra de Separació de Catalunya (1652). En aquell moment, el rei hispànic Felip IV (el penúltim Habsburg al tron de Madrid) havia decidit conservar el sistema institucional català, però s’havia reservat la facultat de fiscalitzar la insaculació i la desinsaculació de candidats a càrrecs a la Generalitat (el govern del país) i al Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona), amb el claríssim propòsit de monitorar la política catalana i impedir l’accés al poder dels opositors al règim hispànic.

En aquella missiva, Felip V deia: “Por justos motivos y usando de la absoluta facultad que me aciste de incicular y desencicular de las bolsas de los oficios de la casa de la Diputación de esse Principado y de la de essa ciudad de Barcelona a las personas que fuere servido, he resuelto que a don Francisco Nicolau de Santjoan, a don Joseph de Oliver, a don Felipe Ferran y de Çacirera, a don Joseph de Terré y de Granollachs, a Joseph Bru y de Beñuls, a Joan Linás, a Joseph Boria y Gualba y al doctor misser Joan Baptista Reverter se les desensicule de todos los oficios en que estuvieren inseculados, assí en las bolsas de la casa de la ciudad como en la de la Diputación, y que se les prive también de los que actualmente tuviere”.

Pocs mesos després, es produiria el desembarcament de l’aliança internacional austriacista a Catalunya (agost, 1705), la fugida del virrei Velasco i de la resta de l’aparell de dominació borbònic a Catalunya (octubre, 1705) i el nomenament de Carles d’Habsburg com a comte independent de Barcelona (novembre, 1705), que situaria Catalunya en el conflicte successori hispànic com un actor més. A les acaballes de la guerra (1713), el govern del Principat (la Junta de Guerra), nomenaria un d’aquells desinsaculats —Felip Ferran de Sacirera— ambaixador de Catalunya davant la Haia (capital dels Països Baixos, una de les potències de l’aliança internacional austriacista).

Poc temps després, el 18 de setembre del 1714 (quan Barcelona ja havia caigut, però Cardona encara resistia), Felip Ferran de Sacirera va lliurar una carta al rei Jordi I d’Anglaterra que deia: “Que sea unida Cataluña con toda España a la augustísima Casa de Austria; —en referència al manteniment d’un sistema foral— o que Cataluña, con los reinos de Aragón y de Valencia sean cedidos a S.M. Imperial y Católica o a una de las serenísimas Archiduquesas; y cuando eso no se pueda lograr, que Cataluña, con las islas de Mallorca y de Ibiza —Menorca havia passat a sobirania britànica— sea erigida en República bajo la protección de V.M.", en referència a Jordi I.