Tal dia com avui de l’any 1731, fa 291 anys, a Viena, els representants diplomàtics de Carles VI, arxiduc independent d’Àustria i candidat dels catalans a la corona espanyola durant el conflicte successori hispànic (1701-1715), i de Felip V, el primer Borbó d’Espanya, signaven un acord que reconeixia els drets d'Isabel Farnese (la segona esposa del Borbó espanyol) sobre el ducat independent de Parma. Aquest petit territori, al nord de la península italiana i que limitava amb la possessió Habsburg de Milà, havia estat envaït pels austríacs a la mort sense descendència d’Antonio Farnese, oncle i antecessor de la Farnese espanyola. No obstant això, els fets posteriors evidencien que el propòsit austríac era convertir Parma en moneda de canvi.

Amb la signatura d’aquell tractat, l’arxiducat d’Àustria va retirar les seves tropes de Parma i, tot seguit, Carles de Borbó —el fill primogènit de Felip V i la Farnese i, que més tard, regnaria a Espanya com a Carles III— es va embarcar per a prendre possessió del seu domini. Però, en contrapartida, Felip V va haver de confirmar les concessions espanyoles a les potències aliades al Tractat d’Utrecht (1713), que havia de posar fi al conflicte successori. Per exemple, Felip V va confirmar, a perpetuïtat, la sobirania britànica sobre Gibraltar, que havia estat conquerit el 1704 per la infanteria de marina catalanovalenciana del general Basset, que havia arribat fins a les platges del Penyal (Catalan Bay) a bord de l’armada angloneerlandesa.

També, en la negociació d’aquell tractat, la legació espanyola va reconèixer la sobirania britànica de l’illa de Menorca. En contrapartida, la Gran Bretanya va estrènyer les relacions amb Àustria i, pràcticament immediatament, precipitarien —conjuntament— la fi del lideratge continental de França, que ostentava des que el 1659 (Pau dels Pirineus) havia rellevat la monarquia hispànica. A partir d’aquest “Segon Tractat de Viena”, l’arxiducat independent d’Àustria confirmaria el seu paper de potència emergent a l’Europa central i oriental; i la Gran Bretanya a l’Europa Atlàntica. Durant la segona meitat del segle XVIII, britànics i austríacs serien les dues potències que ostentarien el lideratge continental.