Tal dia com avui de l’any 1506, fa 518 anys, a Villafáfila (corona castellanolleonesa), el rei Ferran II de Catalunya-Aragó, regent de la corona castellanolleonesa des de la mort de la reina Isabel I —anomenada la Catòlica— (1504), renunciava al seu projecte d’esdevenir rei titular al tron de Toledo i reunir les dues corones, fet que estava reservat a la seva descendència. Ferran el Catòlic va pactar la renúncia al seu projecte personal en benefici de la seva filla Joana —mal anomenada “la Boja”— (que era la beneficiària del testament d’Isabel la Catòlica) i del seu gendre Felip d’Habsburg —anomenat “el Bell”—, que actuaria com a iuore uxuris (en nom de la seva dona) per la pretesa malaltia mental de la nova reina.

Cal recordar que, en virtut dels pactes matrimonials de Cervera (1468) que havien dibuixat l’arquitectura política de la unió dinàstica peninsular, ni Ferran era rei a Toledo ni Isabel era reina a Barcelona, sinó que, simplement, eren reis-consorts fora dels seus respectius dominis. Però a la mort d’Isabel la Catòlica (26 de novembre de 1504), el vidu Ferran va intentar passar de la categoria de rei-consort a la de rei-titular. Aquesta maniobra era habitual entre els membres de la casa Trastàmara. Per exemple Joan, el pare de Ferran, havia enviudat en primeres núpcies de la reina Blanca de Navarra i havia intentat ocupar el tron com a titular en perjudici de Carles de Viana, el seu propi fill i el beneficiari del testament de la difunta.

Però la relació entre Ferran i el seu cercle més immediat (personatges de la cancelleria de Barcelona i de l’estament mercantil catalano-valencià) amb l’aristocràcia militar i latifundista castellano-andalusa (el corpus social més poderós de la corona castellanolleonesa), sempre havia estat molt tensa. Les oligarquies castellanolleoneses temien Ferran i el seu cercle, perquè els veien capaços de qualsevol cosa per obtenir el poder polític i econòmic. Després de la mort d’Isabel, totes les maniobres de Ferran van ser avortades per les Corts castellanolleoneses. Seria precisament a Villafáfila on els representants dels estaments castellanolleonesos li etzibarien la frase que quedaria per a la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.