Tal dia com avui de l’any 1749, fa 275 anys, el rei Ferran VI —tercer Borbó al tron de Madrid— i el seu secretari d’Estat, Zenón de Somodevilla, marquès de l'Ensenada, activaven un pla secret, anomenat la Gran Batuda, que consistia a detenir, concentrar, deportar, explotar i exterminar la comunitat gitana peninsular. El dia 30 de juliol de 1749, a les dotze de la nit, de forma sincronitzada i per sorpresa, l’exèrcit espanyol va entrar als barris gitanos de les principals ciutats del regne, va treure els seus habitants de les seves cases a punta de baioneta, els va concentrar als afores, va separar les famílies (els homes a una banda, i les dones i les criatures a una altra) i els va deportar cap a diferents destinacions.

Aquella operació va tenir diferents graus d’impacte. Mentre que als territoris de Castella o de Lleó es van produir detencions massives, a Catalunya va ser al contrari. Això s’explicava perquè el nunci apostòlic Enrique Enríquez havia delegat en els bisbes la possibilitat d’aplicar l’asil eclesiàstic. I mentre a Astúries, per exemple, el bisbe d’Oviedo, Gaspar Vázquez Tablada, va col·laborar activament en la localització i detenció dels perseguits; a Catalunya, l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Copons, va ordenar ocultar la població gitana en dependències de l’Església. No obstant això, aquella operació d’extermini, en el conjunt del regne espanyol, representaria la mort d’unes 12.000 persones (el 75% de la comunitat gitana hispànica).

A Catalunya, les comunitats gitanes més importants eren a Barcelona (al Raval), a Lleida (a l’Hortet de Santa Teresa) i a Reus (al Raval de l’Aigua). Els gitanos catalans, originaris d’un corrent migratori que havia entrat a la Península a finals del segle XV, estaven establerts al país des de principis del segle XVI. Eren sedentaris i es dedicaven a la fabricació i venda ambulant d’articles de ferreria, de cistelleria i de terrisseria. Després que el govern espanyol perdés l’interès en aquella operació (1754), van retornar progressivament als seus barris i van recuperar lentament la seva activitat. Però, en canvi, les comunitats gitanes castellanes i lleoneses supervivents d’aquella massacre trigarien dècades a recuperar els nivells demogràfics i econòmics anteriors a l’extermini.