Tal dia com avui, fa 79 anys, l'aviació franquista va bombardejar Lleida. Eren les 15.40 hores i les bombes van tocar els seus objectius: el Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. En aquell atac van morir més de 300 persones. El gruix de la massacre, però, es va produir al Liceu Escolar; on –sota l'efecte de les bombes– van morir 48 nens i diversos professors que hi feien classe. “La rialla dels infants degué quedar soterrada per sempre sota les runes [sic] i els àngels dels infants també degueren caure-hi morts amb les ales de plata esmicolades” (Xandri, el titellaire, 1938).
Algunes fonts afirmen que l'objectiu inicial era la fàbrica electroquímica de Flix, però que les condicions meteorològiques van obligar els atacants a modificar els plans. El que és cert és que l'atac sobre Lleida i els objectius perseguits deixen poc marge a altres interpretacions. El Liceu Escolar era una institució educativa no confessional que aplicava un model pedagògic innovador basat en els valors de la llibertat, de la igualtat i de la cooperació. Havia estat fundada el 1906 per una parella de mestres lleidatans –Frederic Godàs i Victorina Vila– i seguia el model de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.
A ulls dels franquistes el Liceu Escolar era una fàbrica de republicans i catalanistes. “Rojos”, en el seu argot. Si acceptem la peregrina teoria meteorològica, cal acceptar també que el comandament militar franquista va decidir modificar l'objectiu d'atac: d'una fàbrica cap a una altra fàbrica. La pràctica de l'extermini convertida en cultura, que assoleix el punt culminant de pervers simbolisme quan els franquistes ocupen la ciutat (1938) i els falangistes que els acompanyaven afusellen les làpides del cementiri retolades en català. També les de les víctimes de la massacre del Liceu Escolar.