Tal dia com avui de l’any 1939, fa 86 anys, en el context dels darrers dies de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i després de dos anys llargs de setge, les tropes franquistes ocupaven Madrid sense resistència. Dues setmanes abans (12 de març de 1939) el coronel Segismundo Casado, cap militar de la defensa republicana de Madrid, i Cipriano Mera, líder dels anarquistes, havien perpetrat un cop d’estat i havien derrotat i desarmat les milícies comunistes. Julián Besteiro, líder del PSOE, havia donat suport a aquell cop d’estat, segons les posteriors declaracions, “para impedir que la España republicana se convirtiera en una colònia soviética”. Casado i Besteiro negociarien la rendició de Madrid, que es produiria el 28 de març de 1939.

Des de, pràcticament, l’inici de la Guerra (octubre, 1936), la Junta Técnica del Estado (el Govern dels rebels durant la Guerra) havia estat ubicada a Burgos, a l’edifici històric de la Casa del Cordón, i, per tant, des dels primers compassos de conflicte, la capitalitat política i militar de l’Espanya rebel havia estat situada a Burgos. Amb la rendició i l'ocupació de Madrid, tothom esperava que Franco ordenés el trasllat del Govern; però, contra l’opinió generalitzada dels comandaments militars rebels, Franco ordenaria ubicar, definitivament, la capital de l’Estat espanyol a Burgos. Segons algunes fonts, el dictador pretenia castigar Madrid per mostrar resistència davant dels intents d’ocupació de les tropes franquistes.

També, segons aquestes fonts, durant els dies següents, les oligarquies econòmiques madrilenyes (que havien donat suport al cop d’estat militar i que havien finançat l’exèrcit franquista durant el conflicte) van tenir diverses reunions amb el dictador per a fer-lo canviar d’opinió. Aquestes mateixes fonts afirmen que Franco no només volia castigar Madrid, sinó que es volia quedar a Burgos perquè se sentia més còmode i, sobretot, més segur en una petita ciutat de 50.000 habitants —dominada per les seves oligarquies tradicionals i que ja havia estat depurada ideològicament— que en una gran ciutat de 900.000 habitants en què hi restava una oposició clandestina que podia fer que se sentís amenaçat.