Tal dia com avui de l’any 1292, fa 730 anys, la infanteria i la cavalleria castellanolleonesa del rei Sanç IV entraven a la vila i al castell de Tarifa, situada a l’extrem sud del Camp de Gibraltar, de la península Ibèrica i del continent europeu. Aquella operació militar venia precedida d’un llarg setge (que remuntava a mitjans de l’any anterior), per terra i per mar. El bloqueig marítim, que resultaria decisiu per a l’èxit d’aquella operació, va ser a càrrec de naus comercials genoveses adaptades per als combats navals i comandades per Benedetto Zaccaria, i de les galeres de Catalunya, de naturalesa estrictament militar i capitanejades per Berenguer de Montoliu.
La conquesta de Tarifa va ser l’operació més determinant de la campanya de conquesta del Camp de Gibraltar. El control de la riba nord de l’Estret es considerava fonamental per obrir el pas cap a l’Atlàntic a les naus comercials de les potències navals cristianes de la Mediterrània. Per aquest motiu, genovesos i catalans —especialment interessats en aquesta obertura— es van implicar en aquella operació i van donar suport als castellanolleonesos en aquella campanya militar. Els catalans hi van aportar una dotzena de galeres, que, amb les naus genoveses, van impedir que el regne benimerí del Marroc pogués socórrer militarment la taifa d’Algesires.
La conquesta de Tarifa va tenir una repercussió extraordinària, i va estimular la presa castellanolleonesa de Gibraltar (1309) i d’Algesires (1342). Però el que va desbrossar, definitivament, el pas de la navegació comercial cap a l’Atlàntic, seria la desfeta naval dels nazarís granadins i dels benimerins marroquins en mans de les galeres de Catalunya, comandades per Jofré Gilabert de Cruïlles, en la batalla de Ceuta (6 de setembre de 1339). A partir d’aquell moment, els navegants catalans progressarien per l’Atlàntic, i serien pioners en els viatges exploratoris a les illes Canàries, a Riu d’Or (actual Sàhara Occidental) i al golf de Guinea.