Tal dia com avui de l’any 1940, fa 81 anys, a les 08:00h del matí; Heinrich Himmler, màxima autoritat policial del regim nazi alemany, aterrava a l’aeròdrom del Prat; per a —segons les fonts oficials— iniciar una visita de dos dies a Catalunya. La premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 24/10/1940), la va anunciar com una visita oficial de caràcter protocol·lari, i a la vegada com una vista privada de caràcter turístic. Però, en canvi, els moviment que va efectuar durant aquells dos dies desmenteixen rotundament aquella versió oficial.

La mateixa premsa revela que durant la seva visita a Barcelona es va entrevistar amb els capitostos franquistes que dirigien l’aparell repressor del regim. Himmler, en la seva qualitat de cap suprem de les SS, es va entrevista amb el capità general Orgaz Yoldi (que li va fer d’amfitrió); amb el governador Gonzalez Oliveros (que esmerçava el temps i les energies perseguint escoles clandestines que impartien l’ensenyament en català); amb el cap de la policia Reparaz Araujo; amb el cap del serveis secrets del regim Ungria Jimenez; i amb el president de l’Audiència Provincial Sánchez Cañete.

El resultat d’aquelles entrevistes no va transcendir a l’opinió pública. Però, immediatament després de la visita de Himmler, el regim franquista va reclutar per la força un mínim de mil catalans (que estaven “fitxats” pel seu compromís personal amb els governs de Catalunya i de la República), i que van ser tramesos, en dues remeses, a les fàbriques d’armes de l’Alemanya com a mà d’obra esclava. Aquells treballadors forçats formarien part d’un pretès programa d’intercanvi de mà d’obra especialitzada entre els règims franquista espanyol i nazi alemany anomenat Patria, Pan y Justicia.

L’Ajuntament franquista de Barcelona, presidit per l’alcalde Miguel Mateu Pla (popularment i despectivament “Miquel dels ferros”); va assumir tota la despesa d’aquella visita que, segons la mateixa premsa va costar 15.000 pessetes de l’època (l’equivalent a uns 90.000 euros). Mentrestant, a Barcelona s’havia declarat una epidèmia de tuberculosi, que es saldaria amb un mínim de 2.000 morts; i l’Ajuntament demanava aportacions privades (que es publicaven diàriament en premsa) argumentant que no tenia disponibilitat dinerària per fer front a aquella crisi sanitària.